En el fons, no, sinó que ben bé a la superfície, aquesta és una història d’unes reivindicacions que, qui manés llavors, no va tenir en compte. És un relat més de la vida, un reflex de moltes i moltes lluites que no van tenir el resultat desitjat pels que protestaven. És cert que, moltes altres, sí que van suposar un canvi, però no és el cas.
El carrer de Sant Antoni, per molt que els que hi vivien llavors, com mostra la imatge de 1987, demanessin que els autobusos deixessin de circular per aquell tram, continua sent una via de pas per a aquests vehicles urbans. Les pancartes eren molt clares, no es volien autobusos per carrers estrets, com ho és, realment, el de Sant Antoni. No és l’únic carrer estret per on passen, cada dia. N’hi ha un munt.
El soroll també és un dels arguments del veïnat per demanar que s’acabi la tortura i que els autobusos no passin més per aquella part de la ciutat. Del tema soroll en podríem parlar hores i hores, perquè els autobusos en fan, però a partir d’una hora, ja no circulen.
Altres sorolls semblen eterns, com els lladrucs del gos de la casa del costat, el so de la tele ben alta a hores impossibles del veí de davant o els petards que tira el ciutadà madridista de torn quan guanyen els seus i, pitjor, quan perden els que no són els seus.
