Rosa Ferrer
Mahatma Gandhi: “La felicitat s’assoleix quan allò que un pensa, allò que un diu i allò que un fa estan en harmonia”. El que vostès diuen avui es contradiu amb el que des de fa temps diuen i sabem que està passant.
L’article d’avui havia d’anar de com està de brut el parc de Sant Jordi. Ara bé, tot i la tristesa i fàstic que vaig sentir diumenge quan hi vaig anar a fer un tomb, tal com faig molt sovint, ho deixo per a la setmana vinent, ja que la portada del Diari Terrassa d’avui m’ha sobtat de tal manera que he de dir el que penso i sento, perquè estic convençuda que a vostès, com a mínim, els haurà sorprès tant com a mi.
Titular de portada: “Els llums de Nadal costaran aquest any 45.000 euros més. De 186.000 euros a 231.000 euros”, mentre que a la segona pàgina hi diu: “Terrassa tornarà a tenir pista de gel durant les festes”. Muntar i mantenir una pista de gel de 400 metres quadrats quin cost té? L’any passat va estar funcionant des del dia 26 de novembre fins al 5 de gener, és a dir, sis setmanes. Estem en plena pobresa energètica, amb tot el que això comporta: persones passant fred, passant gana, pares angoixats perquè no saben com podran alimentar els fills, els avis i ells mateixos, molta, massa gent que no pot fer front a les despeses normals del dia a dia. La taula d’entitats del tercer sector avisa de l’augment de la pobresa, i vostès senyors polítics decideixen malbaratar més diners en il·luminacions i pistes de gel durant unes festes que haurien de ser per empatitzar, compartir i, clar que sí, per gaudir en família.
Sí, ja he vist que altres ciutats han més que doblat els diners destinats a la il·luminació de les festes. També que altres els encenen abans de temps, però no són la meva ciutat. Ja s’ho faran ells amb la seva consciència. Jo puc i vull dir el que sento com a terrassenca. Sé, perquè ho he parlat, que hi ha molta gent que ho sent com jo. Cal malbaratar els diners en més il·luminació i una pista de gel quan aquí a la nostra ciutat hi ha gent vivint en pobresa? Què és per a vostès Nadal? Garlandes de llums, pistes de patinatge de gel i compres a l’engròs? Què se celebra realment el dia de Nadal?
La història ens diu que un nen va néixer en una establia, que el van rebre amb gran alegria pastors i que tres savis, que no reis, el van anar a adorar pel que ell significava. Fill d’una parella humil, el pare fuster i la mare, mestressa de casa. Va dedicar la seva vida a fer el bé, a ajudar els més desvalguts, pobres i malalts mentre predicava un món d’amor i pau. Va ser perseguit pels poderosos i rics i per la seva mateixa comunitat religiosa en veure’l com un perill per mantenir els seus privilegis. És aquella persona que davant la lapidació d’una dona, suposadament adúltera, va dir: “Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I ningú, ni ell, la va tirar. Per a ell tothom era igual, tant era el color, com la procedència, com la fe o religió que tingués, que era empàtic i caritatiu, vivia ajudant tothom, fos convertint el vi en aigua com abraçant un leprós i curant-lo. Que l’únic acte violent que es coneix de la seva història, és quan va treure del temple els venedors, segons diu Lluc (19,45-48) dient: “El temple és casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”. Jo no sé si Jesús era Déu, o el fill de Déu, no sé si després hi ha una altra vida, però el que em queda de la seva història, és que era una persona que va dedicar la seva vida a ajudar la gent sense jutjar-la per qui era o com era, i si el que celebrem per Nadal és el naixement d’aquesta persona, de Jesús, el que no s’entén és que es prioritzi l’opulència i la falsa sensació de tot va bé.
Com que és Nadal, podem tirar la casa per la finestra. No, senyors. Com que és Nadal, i el que vol dir és que va néixer un infant que va venir a remoure consciències, en lloc de llençar els diners en enlluernar-nos els ulls i atordir-nos la consciència, emprem aquests diners a ajudar els que no poden menjar, tenen fred o estan sols; ajudant-los a ells també ens estem ajudant a nosaltres a ser millors persones. Hi ha un manament que va dir Jesús que crec que és bàsic per a la vida, és el que diuen que és el segon manament: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha res més important que això, estimar l’altre com a un mateix. Amb aquest plantejament no aniríem a fer mal o a malbaratar els recursos. També podem dir-ho d’una altra manera: “Quod tibi fieri non vis, alteri ne feceris”, és a dir: “No facis a un altre el que no vulguis que et facin a tu”, Marc Aureli Sever Alexandre, emperador romà (Arca Cesarea, Síria, 1 d’octubre del 208-Mogontiacum, Germania Superior, 18 de març del 235). Aquest consell no és de Jesús, sinó d’un emperador romà i és igual de bo i vàlid que el d’ell; però no n’aprenem…
Quant a la pista de gel, jo em pregunto: a qui li fa més il·lusió, als nens o als adults? I la meva resposta, que si vostès ho pensen, serà la mateixa, és: als adults! Als nens els fa il·lusió fer coses amb els pares, és a dir, tenir l’atenció dels pares. Per tant, no necessiten una pista de gel que no saben valorar perquè no tenen l’edat per fer-ho. Seran igual de feliços amb uns patins normals, patinant a una pista tancada, per evitar accidents, d’una plaça qualsevol de les moltes i boniques que tenim a la nostra ciutat, sense que hi hagi discriminacions per a poder pagar l’estona de patinar. Ara bé, i molt important, l’activitat feta amb la família i amics, o és que només els acompanyarem a patinar si hi ha pista de gel? En definitiva, els nens viuran el Nadal com nosaltres si els ensenyem a viure unes dates de malbaratament o uns dies per recordar que el benestar de les persones és el que realment importa. I, evidentment, extrapolar-ho a la resta de l’any, els nens seran el reflex dels grans, de vegades millorat, d’altres, empitjorat. És per això que com més qualitat tingui la nostra atenció cap a ells, millors persones seran.
Els proposo fer una enquesta als terrassencs amb la següent pregunta: en què volen que dediquem els seus impostos? A posar més llums i a muntar una pista de gel per Nadal? A pal·liar la pobresa que pateixen força persones de la nostra ciutat? I que la ciutadania de Terrassa decideixi!
“Qui no viu d’alguna manera per als altres, tampoc no viu per a si mateix”, Michel de Montaigne, pensador i magistrat francès (1953 Montaigne Castel – 1592 Sent Miqueu de Montanha, França).
