Cristian i Juan José, Lavinia i Sergio, Justiniano i Salvador. N’hi ha molts més, cada dia. Alguns, com ells, han estat condecorats aquest dimecres en el Dia de la Policia Municipal. Els seus són exemples d’actes que salven vides i sovint passen desapercebuts. Diari de Terrassa ha triat tres exemples per il·lustrar episodis d’heroïcitat quotidiana que moltes vegades passen inadvertits.
Rescat in extremis
Juan José González està a punt de jubilar-se. “Marxa amb un fermall d’or. No hi ha millor manera de dir adeu que amb aquest reconeixement”, fa broma Cristian Pérez, el seu company. Juan José i Cristian (34 anys de servei el primer, 19 el segon) han rebut aquest dimecres la Medalla al Mèrit Professional amb distintiu blau categoria d’or, ni més ni menys. El Juanjo, el Cristian i centenars de persones més s’han reunit aquest dimecres a l’Auditori Municipal per celebrar un esdeveniment emotiu.
Aquell dia de maig del 2020, amb la pandèmia a galop, van sentir l’alerta en l’emissora: una persona estava a punt de llançar-se al buit des de la planta 14 de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa. Cristian Pérez es trobava a la rotonda de la Dona. Juan José González, a la Prefectura. Anaven en cotxes patrulla diferents quan van ser requerits.
El binomi del Cristian va arribar primer. Ell va pujar tan ràpid com va poder. El seu company va romandre al carrer. Hi havia molta gent arremolinada. El Cristian va arribar a l’habitació: “En aquests moments no penses en moltes coses, només en com ajudaràs aquella persona”.
“El noi ja havia sortit. Només hi havia un buit estret, només s’hi podia ficar el braç”. Un infermer agafava al pacient per un turmell. El noi, pujat en un repeu, cridava. “Vaig empènyer un llit i el vaig col·locar tocant a la finestra. Vaig pujar-hi i vaig agarrar al noi, buscant-li el cinturó”. No el trobava. “Ell es movia i li vaig ficar el braç per darrere, per la cintura, i després pel coll”, recorda el Cristian. L’agent tenia gairebé mig cos fora i va ser tant l’esforç, que va sofrir un gran hematoma a l’esquena per la pressió del marc de la finestra en aquell tràngol de tensions, d’estirades, de vaivens.
Aleshores sí, aleshores va aconseguir agafar l’afectat del cabell i el va atreure amb força per ficar-lo de cap a dins de l’habitació. Va arribar el Juanjo i va veure els cossos amuntegats al costat de la finestra: “Em vaig tirar cap a ells per crear més força. Entre tots vam poder entrar el noi”. El Juanjo va immobilitzar el pacient per poder traslladar-lo a una altra habitació i atendre’l allà.
Una hora després, Mútua va trucar als dos agents per informar-los que el pacient havia donat positiu en Covid. En aquells moments, aquest missatge era la condensació de temor i incertesa. Havien de confinar-se durant 15 dies: “Aquell dia ni vaig arribar a casa meva”, diu el Cristian.
“Durant el dia fem, tots, microintervencions que no semblen tenir tanta importància però la tenen”, reflexiona el Juan José mentre el seu company rememora “l’explosió emocional” del moment del salvament, una sensació que frega amb l’eufòria, però és substituïda poc després “per una baixada”, sobretot en visionar el vídeo de l’actuació gravat des del carrer. Però a tot sobreviu l’íntima convicció: “En aquests moments penses: ‘aquest és el meu lloc’. Quan em vaig fer policia va ser per a això, per ajudar qui ho necessiti. Aquestes intervencions són les cridaneres, però els policies fem cada dia petites accions que poden salvar vides. Un control d’alcoholèmia, per exemple”.
Sergio i Davinia
Ells no són policies, però el 28 de desembre del 2019 es van veure implicats en una acció de salvament. Sergio Fernández (mecànic d’avions, 34 anys) i Davinia Martínez (infermera, 36) tornaven a casa amb el seu fill després de visitar el Patge Xiu-Xiu. El Sergio conduïa. Circulaven pel pont de Montserrat.
El dia declinava. La Davinia va veure una dona “pujada a la barana. Portava una crossa. Semblava mirar el terreny que hi havia sota”. Van passar de llarg, però la Davinia va avisar el Sergio: “Es tirarà!”. Ell va treure importància a la situació. “Estarà mirant el pont, dona”, va respondre. Però va observar pel retrovisor. La providència es va reflectir en un mirall. La Davinia tenia raó. “Vaig notar alguna cosa estranya, i vaig girar ràpid per tornar enrere”. Abans de posar el fre de mà ja estava fora del vehicle. Hi havia tres metres de distància entre el cotxe i la senyora. El Sergio va córrer. “Em vaig tirar cap a ella, la vaig agarrar fort i vam caure tots dos a terra”. La Davinia ja estava telefonant al 112.
La víctima estava entre enfadada i travessada per una desesperació infinita per greus problemes familiars. Deia que volia marxar, que la deixessin. “Després es va ensorrar i es va deixar ajudar. Soc infermera i la vaig intentar tranquil·litzar. Li vaig dir que un professional l’ajudaria”, diu la Davinia. “Es va esplaiar amb mi”, afegeix el Sergio. “L’impacte d’aquell moment ens va durar uns quants dies. No deixes de preguntar-te si el conductor que venia darrere de nosaltres hagués vist aquella dona”, conclou el jove, que aquest dimecres ha recollit la Medalla al Mèrit de la Seguretat Ciutadana.
Aquell incendi
Abril del 2017. Passaven cinc minuts de la mitjanit. Salvador Ruiz, David Rosell i Justiniano Villarán estaven de patrulla. “Ens van activar perquè hi havia un incendi a Sant Llorenç”, diu el Justiniano. Van arribar al bloc. El portal estava obert. El foc s’havia declarat en un habitatge de la tercera planta, però ja sortia fum per la porta principal. Mentre el binomi d’agents, el Justiniano (16 anys de servei) i el Salvador (29), alertaven els veïns perquè es tanquessin a casa, una dona els va cridar des de la finestra d’un tercer: “Deia que hi havia un home tirat en el terra en aquell replà”.
Els tres policies van pujar. La fumera augmentava graó a graó. Es tapaven la cara amb la camisa de l’uniforme. “Entre la segona planta i la tercera ja no es veia res”. Aquest darrer tram el van pujar de quatre grapes, per reduir l’exposició al fum. “En arribar vam veure una sabata a terra”. Era un peu d’un home inconscient. L’escala era pura espessor de fum. Els agents van agarrar l’home de les cames i el van arrossegar, a baix, a baix. “En arribar al portal ja eren allà els bombers. Entre tots el vam ficar en una ambulància”. El Salvador va pujar al cotxe patrulla per traslladar el Justiniano a urgències. Havia empassat fum, massa. Li van posar una màscara d’oxigen durant quatre hores. L’home salvat va estar ingressat en una UCI i després uns dies en planta, però va tirar endavant.
“Actues gairebé sense pensar, com intervens en una baralla amb navalles. Penses en l’escena i, per descomptat, en mesures bàsiques de seguretat”, apunta el Salvador. “Si aquella veïna no ens arriba a avisar, potser no haguéssim entrat”, indica el seu company. Van entrar. “Per descomptat, sents satisfacció pel que has fet, però no més que en altres intervencions. Això sí, aquestes coses es comenten més, et deixen empremta més profunda”, comenta el Salvador. “Deixen empremta, sobretot, quan surten malament”, afegeix el company. Tots dos segueixen en el torn de nit. “Ens agrada el carrer. No podem estar tancats”. Ara tenen una Medalla al Mèrit Professional amb distintiu blau categoria de bronze.
