Josep Ballbè i Urrit
Dissabte es van commemorar els 440 anys de l’òbit de Santa Teresa de Jesús (o d’Àvila, província on va néixer: a Gotarrendura, a 26 quilòmetres de la capital).
Per tant, la meva més cordial felicitació a les senyores que duen aquest nom, tal com ens recorda el calendari. El proppassat 12 de març va fer quatre segles de la canonització d’aquesta monja del segle XVI). Fa nou dies, 100 del seu nomenament com a doctora “honoris causa” per la Universitat de Salamanca. Fou qui fundà l’orde dels Carmelites descalços, conjuntament amb Sant Joan de la Creu… Tot un conjunt de circumstàncies per les quals em sento “obligat” a dedicar-li la meva columna, davant de cap altre tema. S’ho més que mereix i em dona peu –en poc espai– a dibuixar-ne quatre pinzellades el màxim de sucoses. Pretenc que aquells que la coneixen poc en tinguin una mínima base. Als dos sants se’ls considera grans mestres de la vida espiritual de l’Església.
La seva gran obra rau en la “reforma del Carmel”. A banda de l’orde religiós, va aprofundir fermament en el nucli de la maduració espiritual, en el foment de la meditació –a l’estil del profeta Elies– i en la lectura compulsiva (sobretot de biografies de sants i textos de cavalleria). Tot plegat, li modulà un cert perfil místic i una afecció a la pregària.
Aleshores, l’ensenyament es reservava als homes. Així, mai no anà a escola. Motiu per valorar, en justa mesura, una alta capacitat autodidacta. Amb 20 anys –malgrat l’oposició de son pare– entrà, com a postulant, al convent carmelita de l’Encarnació, a Àvila.
Aquest orde religiós de vida contemplativa s’havia fundat (al segle XII) a Terra Santa. El seu distintiu era el famosíssim escapulari. Ací em permeto fer una cita del filòsof alemany Friedrich Nietzche (nascut precisament el 15 d’octubre del 1844): “A la vida, no és l’home qui troba la veritat, sinó a l’inrevés”. L’eix d’aquesta tesi s’escau plenament al cas del nostre personatge d’avui. Per raons òbvies. Des d’aquest prisma, tal vegada costa una mica menys d’entendre el que jo definiria com el seu lema: “Conversió i reforma”. Què és una reforma? Em ve al cap la “moguda” ordida per aquesta santa i la sacsejada que cercava el Papa Joan XXIII en convocar el Vaticà II. És en ple segle XXI, que el Papa Bergoglio vol encara ficar la banya a canviar temes que grinyolen o que estan estancades… Disposo de ben poc espai per a establir algun “flash” que aglutini el pensament teresià: el que he triat com a títol és cabdal… Com ho serien: “No contemplis les faltes dels altres, sinó les seves virtuts… I pensa en els teus defectes, mancances i debilitats”. Serem capaços d’intentar-ho?
