Ander Zurimendi, periodista
Si acostumeu a passejar pels camins periurbans que envolten Terrassa, us n’haureu adonat: la gent cada cop se saluda menys.
Saludar-se és un gest intranscendent, no pas obligatori… Però ple de simbolisme. Implica un reconeixement de l’altre, malgrat que sigui desconegut. Implica un vincle social tènue, però cordial.
Tant és si camineu per Torrebonica, si sortiu a córrer fins a les Fonts, si aneu a passejar els gossos per la ginesta de Can Boada del Pi pel camí de la masia de Can Cardús o si aneu cap al Llac Petit passant per l’Hospital del Tòrax… Si et creues amb un altre passejant (o corredor o ciclista), les possibilitats que us creueu una salutació van a menys.
Jo mateix ho visc (i pateixo) cada cop que vaig corrent (ara en diem “running”, abans era “footing”) entre les hortes de Can Jofresa. Si faig un càlcul aproximat, no crec que arribi a més d’un terç les persones que em tornen el gest que els faig amb la mà (o el “bones” que acostumo a verbalitzar). I intueixo que molts tornen la salutació perquè s’han sentit interpel·lats, però que no hauria estat un gest que ells haurien iniciat si jo no els hagués dit res.
Potser estàs pensant que no n’hi ha per a tant. Que el plantejament d’aquest article és naïf. I, certament, no és un problema que ens provoqui insomni nocturn. Ara bé, és un tema que diu molt més del que pugui semblar. Saludar el desconegut és una tradició habitual al bosc, encara més en un territori de llarga tradició muntanyista i escolta com és Catalunya (i el Vallès). Saludar el desconegut també és propi de bon veïnatge, als pobles: el ruralisme custodia el territori i –sovint- altres formes de relacionar-nos. Com ho és saludar els parroquians quan entres a la cafeteria. O intercanviar unes paraules amb la veïna del segon pis quan us trobeu a l’escala.
Són interaccions socials trivials, potser de baixa intensitat. Però també necessàries. Perquè no es redueixen a una qüestió de bones maneres (o d’educació burgesa). N’hi ha més. Saludar-se ens parla de la dimensió col·lectiva de la vida. De transitar l’espai públic sent conscient de l’altre. En paraules de Coral Herrera, al llibre “(A)mor” (editat per Continta me tienes), es tracta de “tendresa social”. I fa una aposta: “Cal eixamplar el concepte d’amor a tota la comunitat”.
Uns afectes esporàdics que, tanmateix, ens fan viure en comunitat. Molt més que la convivència. Tal com ha teoritzat la filòsofa Marina Garcés a “Ciutat Princesa” (Galàxia Gutenberg), seria caminar cap a la “convivialitat” entre veïns, habitants, ciutadans, treballadores i gent en general que compartim quotidianament àmbits i llocs de vida.
I és que la xarxa de suport mutu no només es construeix amb qui t’estimes, sinó amb qui desconeixes. Ja que preocupar-te per un desconegut és una forma revolucionària d’habitar el món.
Els elements relacionals ens ajuden a fugir de l’individualisme, tot just en un moment històric en el qual els vincles s’han afeblit molt a causa de la Covid-19 (o millor dit, de les pors generades i les dinàmiques impulsades per les restriccions). De fet, la mateixa Garcés ja en parlava abans que esclatés la pandèmia. De fet, animava a identificar “els mecanismes socials que ens produeixen desvinculació, indiferència i desafecció”.
Aprofitant l’inici de curs, m’he apuntat al gimnàs de l’Anella Verda. La matrícula és gratuïta i tampoc no s’hi paguen quotes mensuals. No cal anar disfressat de Kilian Jornet, més enllà d’unes bones vambes per no fer-te mal als genolls. Tan sols cal sortir de casa amb ganes d’observar les fulles groguenques en tardes que ja s’escurcen. I estar ple de vida per a compartir aquest gest intranscendent (i revolucionari) que és saludar un desconegut.
