Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
El passat 25 de setembre va fer 60 anys de les terribles inundacions que van afectar de manera especial els nostres pobles i ciutats del Vallès Occidental.
Davant d’uns fets com aquells, quan la naturalesa es desborda, els homes quedem impactats, sorpresos. Perquè les conseqüències d’aquells fets són el patiment de moltes persones, de moltes famílies sense un sostre, perdre-ho tot, la mort fins i tot.
Nosaltres, els éssers humans, hem estat creats pel mateix i únic Déu que ha fet l’univers, que ha creat la natura i ens meravellem de la seva immensitat i grandesa, del seu ordre, de la seva harmonia. Formem part de la naturalesa, i tota ella, amb el cel, l’aigua, els arbres i els animals creats, també forma part en certa manera de la nostra vida.
Però els homes hem estat creats, com diu Sant Ignasi de Loiola en el llibre dels Exercicis Espirituals, enmig d’aquesta natura, per lloar-lo i glorificar-lo: “L’home és creat per lloar, fer reverència i servir Déu Nostre Senyor i, mitjançant això, salvar la seva ànima” (EE23).
Però també nosaltres els homes, com la resta de la naturalesa, experimentem la força de la violència interior, que de vegades ens duu a exterioritzar-la amb enfrontaments i lluites que produeixen molt dolor, que fan molt de mal al nostre voltant.
Hi ha, amb tot, una diferència fonamental, i és que nosaltres podem i hem de controlar les nostres reaccions, les nostres emocions, cosa que la naturalesa no pot fer i nosaltres tampoc no podem dominar-la del tot. Nosaltres, en canvi, tenim la llibertat i la voluntat per a fer el bé i evitar el mal, per dominar els nostres impulsos. I això vol dir que hi ha desgràcies que són, en part, inevitables, com les de la naturalesa, com les d’aquelles riuades del 1962, i n’hi ha d’altres que són evitables, perquè provenen de la nostra voluntat, com les guerres i els enfrontaments entre nosaltres.
Aquell dia, ara fa 60 anys, les previsions meteorològiques ja avisaven de fortes pluges, encara que la realitat va superar tota previsió, i les seves conseqüències van recaure especialment en algunes zones del Vallès, a Terrassa, Rubí i Sabadell sobretot, encara que també, és clar, en altres llocs de Catalunya. Aquestes conseqüències van ser devastadores, terribles. Gairebé un miler de morts en total, ponts, carreteres, comunicacions, cases enfonsades, cotxes que van anar a parar al mar. No hi ha dubte que va ser una de les catàstrofes naturals més grans viscudes a les nostres terres.
Però hi ha un aspecte important que cal no oblidar i és la reacció de solidaritat, d’ajuda mútua que es va produir entre la gent. Entre els afectats i entre molts altres que es van bolcar en ajudes de tota mena. Solidaritat, servei, ajudes de tota classe són algunes de les reaccions positives que es van produir. Poques repercussions positives malauradament es poden treure de les guerres i les nostres petites o grans lluites de poder entre nosaltres.
Poques conseqüències bones poden sortir de l’ambició, de l’afany d’enriquiment a costa dels germans, de les ànsies de domini. Amb tot, aquestes desgràcies que surten dels nostres cors, i que provoquen odis, enfrontaments, ruptures, aquestes sí que les podríem evitar convertint els nostres cors amb l’ajuda de la gràcia de Déu.
Demanem al Senyor que ens concedeixi poder viure en pau entre nosaltres i ser de veritat solidaris, corresponsables els uns dels altres. Amb Sant Francesc d’Assís, repetim una vegada més: ”Senyor, feu-me instrument de la vostra pau”.
