Crítica de dansa
Obra: “In the still of the night”/ Dia 15 d’octubre de 2022/ Intèrprets: Lucía Lacarra i Matthew Golding
La temporada de dansa BBVA de La Factoria Cultural de Terrassa (LaFACT) va presentar el dissabte el duet de figures internacionals, Lucía Lacarra (Sant Francisco Ballet i Ballet de Munic) i Matthew Golding (Het National Ballet i Royal Ballet), amb “In the still of the night“, una peça que es va fer reviure els anys 60 i amb la que giren des de fa un any. L’espectacle , que combina dansa i vídeo, va obtenir una rebuda excel·lent per part del públic que gairebé va omplir l’auditori de la Rambla.
La coreografia pren el títol homònim del tema del grup musical nord-americà Five Satins, que es va esdevenir un gran èxit mundial l’any 1956. “In the still of the night” és una declaració d’amor amb tota regla i el punt de partida perquè la parella protagonista, la Lucía i el Matthew, ballin una història que, com moltes, té un gust agredolç perquè el final és trist.
El relat comença quan el noi, en la quietud de la nit, té un somni en el qual evoca la relació que va mantenir amb una noia. A partir d’aquí, la narració va alternant el passat i el present en dos àmbits. El passat, com va ser, el veurem projectat en la pantalla, i el present, a sobre l’escenari.
La coreografia ens va arribar de manera molt intimista i delicada. Va ser un viatge plàcid per conèixer una història d’amor en la qual tot va bé al principi, però acaba de manera tràgica. En el record, ell i ella es coneixen, s’enamoren i gaudeixen. En el present, el noi ens fa partícip del dolor per la pèrdua i l’absència.
En aquest anar i venir, que s’entrellaça, els dos protagonistes ballen diferents estils, sempre d’acord amb la música triada per comunicar cada estat d’ànim. Les imatges dels balls festius dels anys 60 s’encadenen amb la dansa neoclàssica, de tocs contemporanis. Tot acompanyat d’una música adien als temps. I tot flueix perquè els ballarins són dues estrelles internacionals amb molta personalitat i talent. La parella de ballarins no té fissures; es compenetra i comunica complicitat.
Lucía i Matthew tenen molt camí recorregut en companyies de primera línia i això fa que puguin exercir qualsevol repte de moviment. La mateixa Lucía dansava com una ploma d’ocell. La ballarina semblava que podia explorar l‘escenari sense tocar a terra i volar d’un cantó a l’altre. És una ballarina elegant, àgil i rigorosa.
L’altre aspecte a destacar de la peça és la música. La banda sonora triada és un encert perquè són temes que van ser un èxit a la dècada dels 60. A molts dels espectadors presents a l’auditori ens venien a la memòria i gairebé hauríem pogut cantar en veu baixa la melodia. La mateixa “In the still on the night” va triomfar però també “Be my baby“, de The Ronettes i “No, je ne regrette rién“, d’Edith Piaf. Músiques que moltes generacions van ballar per primera vegada en festes privades, a les discoteques i van sentir en un bon grapat de pel·lícules dels mítics 60.
De fet, les imatges projectades evocaven clàssics films d’impacte en la joventut com “Grease“, “Ghost” on es vessaven llàgrimes per un drama amorós que tothom somniava. El protagonista de la història que va dansar a La FACT va ser un afortunat perquè el somni, que s’enlaira sota la lluna, es va fer realitat. I és per això que tornar a tancar els ulls i a imaginar un temps que va fugir, però que ell vol retenir en el seu pensament.
Lucía Lacarra i Matthew Golding han creat una obra poètica molt amable i de bona digestió. Té recorregut perquè té ingredients ben combinats. El recurs cinematogràfic va funcionar, però vam trobar a faltar que hi hagués més dansa presencial. Ho diem amb causa perquè els dos són grans ballarins i era una gran oportunitat per a nosaltres tenir-los presencialment.
