Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja, les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i serena”, Ingmar Bergman.
I mentre vas escalant, vas adquirint habilitats, descobrint petits trucs que ajuden a facilitar el camí i, sobretot, prenent consciència de la importància de descobrir cada racó, cada petita cosa que trobem, gaudint de tot.
He escrit “el dret i deure” perquè crec absolutament que tots tenim el dret d’envellir dignament, però també en tenim el deure. Què vull dir amb això? Senzillament, com en tot a la vida. Cada dret porta associat un deure. I tant els drets com els deures els hem d’anar treballant al llarg de la vida. Sempre he pensat, perquè em van educar així i m’ho crec, que per tenir allò que a mi m’agradaria em donés l’entorn, jo haig de ser capaç de donar-ho. Si vull veure un somriure, jo he de somriure. Si vull paraules amables, jo haig de tenir paraules amables. Si vull que m’escoltin, jo haig de saber escoltar. I com això, totes les coses han de ser recíproques. Potser un dia qualsevol de nosaltres el pot tenir trist, dolent, etc., però no tots ni tota la vida. Com diu Plató: “Aquella persona que sigui de naturalesa serena i feliç difícilment sentirà la pressió que genera l’edat”. I, també i molt important, el seu entorn, no percebre la vellesa com un pes angoixant.
Qui no té arrugues és que no ha viscut de veritat. No ens arruguen els anys, sinó l’expressivitat del riure, de plorar, de l’interès en l’escolta activa o l’emoció de parlar amb la gent que estimem o amb la que de veritat ens volem comunicar. Aquestes arrugues són les que ens donen personalitat, carisma. Les que ens envelleixen són les del cor, les de l’ànima, les que els ulls no veuen, però són les amargues.
El Departament de Drets Socials de la Generalitat a la seva pàgina sobre drets i deures de la gent gran diu això: les persones grans tenim el dret a no ser discriminades, a ser reconegudes socialment, a una informació suficient que ens permeti prendre decisions lliurement, a viure en entorns accessibles, adaptats a les nostres possibilitats i sense barreres, a tenir els recursos econòmics i socials per viure amb suficiència i dignitat, a exigir que les administracions esmercin recursos i accions per atendre les situacions de necessitat, a la vida privada, familiar i social, a personalitzar els entorns on vivim, a preservar la pròpia imatge, a la intimitat, a la protecció de dades personals, a viure dignament, i també a una mort digna.
Les persones grans tenim el deure de no discriminar per cap causa, de tenir cura de la pròpia qualitat de vida i de l’habitatge, de manifestar-nos actives vers la dignificació de les persones grans, de denunciar possibles situacions de maltractament, tant propi com aliè, i de mantenir el compromís de les generacions actuals per deixar a les generacions futures un món digne i en pau.
Excepte la setena de drets i la quarta de deures, les altres les he posat resumides, ja que crec s’entenen. Ara bé, si he posat la setena de drets sencera és perquè em sembla que tots, grans, joves i administracions l’hauríem de llegir ben llegida per aconseguir que realment des del primer punt fins a l’últim es tinguin en compte, ja que són tan bàsics per a la gent gran com per als joves. La cinquena de deures no la veig ben redactada, crec que en lloc de posar “de mantenir el compromís de les generacions actuals”, hauria de dir: “De mantenir el compromís amb les generacions actuals”, perquè potser insinuen que només les generacions actuals volen deixar un món digne i en pau? Les persones grans no tan sols volen deixar un món digne i en pau, sinó que se les escolti i se’ls permeti participar en els debats i presa de decisions, ja que poden aportar una experiència que molts joves encara no tenen.
Vaig escriure fa un temps que quan parlem de mètode científic, parlem de llarg temps d’observació per a poder arribar a conclusions. I això és quelcom que els anys et donen. També he expressat en més d’una ocasió que tot i que estic a favor dels avenços (els de veritat útils per a l’ésser humà i el nostre món), s’ha de tenir recursos per quan tot fa figa i, sens dubte, les persones grans que han viscut sense tants avenços tenen aquests recursos i saben com utilitzar-los.
Vull recalcar la importància de la relació entre avis i nets i no com a cangurs, sinó com a aquelles persones que ja sense els neguits de les presses i de la feina absorbent haurien de ser per als nens un oasi de calma entre la voràgine de l’època que estem vivint, alhora que una font d’aprenentatge del qual ja no trobaran ni a moltes escoles, i tampoc a la televisió, ni molt menys als jocs de les pantalles, on es passen moltes, massa hores.
És un ensenyament que surt del cor de la persona amb experiència i arriba al cor de l’infant deixant uns records inoblidables que donen pau en els moments difícils. I posen un dolç somriure a la cara dels nens en recordar els avis i les àvies en sentir que la seva vida continuarà sent útil per a aquelles personetes que tant estimen.
“No pot haver-hi cosa més alegre i feliç que la vellesa proveïda amb els estudis i experiències de la joventut”, Ciceró. I no deixant d’aprendre i tenir interès en les coses fins a l’últim alè, que és una de les coses que dona millor vida als anys, juntament amb un bon somriure.
