Josep Ballbè i Urrit
Hi ha una novel·lista nord-americana (que es diu Siri Hustvedt), de pares d’origen noruec, que acaba de publicar un llibre molt interessant. Es titula “Mares, pares i més”.
Parla dels seus anys de joventut: una època vital en què gairebé tothom cerca feixugament trobar el seu lloc. La mateixa raó de ser en un món que li permeti orientar-se millor. Tiba, per tant, de totes les eines que pot per a assolir-ho. Concretament, cita la figura referent d’una mena de “mentor”. Si més no, per tal que algú –amb cara, ulls i autoritat– vagi validant la correcta elecció de relacions, estudis i altres decisions.
Va ser llavors que va pensar a inscriure’s en algun curs d’escriptura. Alhora, llegir obres de poetes i escriptors precedents, que tal vegada li garantirien aquell reconeixement que cercava. No ho va fer, però, i –per contra– es va matricular a la facultat de Literatura. Va entendre, en tot cas, que llegiria, estudiaria molt i aprendria a pensar prou bé.
Aquest punt representa un repte no gens fàcil arreu. En una visió ràpida de l’entorn, sent realista, són moltes les coses que estan del tot desmarxades caòticament. Sovint la causa que ho justifica depèn d’aquesta dificultat òbvia. L’avenç de les noves tecnologies provoca que cada dia que passa siguin més els irreflexius, els irresponsables i els qui mantenen que no val la pena esforçar-se per res. Tot ens ve donat… Fins al punt d’escoltar –quan li ho retreus a algú– respostes com: “A mi no em paguen per pensar”.
Aleshores, no fem servir el criteri. Ens deixem dur pel rampell d’unes emocions que ens poden trair i així ens va. Prevalen ràtios d’immediatesa, visibilitat i aborregament. Dins dels mateixos partits polítics, s’esbiaixa l’opinió del dissident. Un exemple recent que serveix de marc és l’espectacle dins de l’antiga CiU. Es munta l’acte de teatralitzar una consulta a les bases i ja hi som. Té pebrots que el futur immediat de més de set milions i mig de catalans depengui de només 6.500 persones, si fa no fa.
Si se m’accepta la conya, vaig malpensar en un resultat hipotètic de 1.714 vots a favor… i la mateixa xifra en vots en contra, nuls i abstencions. Embolica que fa fort! La daga patètica de la disciplina de vot ja és prou nyap. La raó sempre ens oferirà una sortida més coherent en tota conjuntura. Aquesta via demana altruisme i imaginació. Perdem la visió de l’experiència acumulada… I, en un món tan digital, potser tot és més complicat.
