Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Les emocions són part de la nostra vida quotidiana, urbana, moderna, utilitària i estressant, jo fins i tot diria que potser en són la part més important. Tot i això, durant un temps van quedar fora del mapa de la ciència.
Els qui han observat aquest ressorgiment de l’interès per les emocions com a objecte d’estudi científic fan referència al fet que el projecte de la modernitat suposava la racionalització de la vida. En aquest sentit, les emocions eren un fre de la raó, una part de la nostra animalitat i llavors calia controlar-les. Amb les neurociències, la visió de les emocions canvia substancialment. La nova visió neix seguint molt de prop la proposta que Charles Darwin havia elaborat el segle XIX (Darwin, 1899): animals i humans comparteixen emocions; aquestes darreres existeixen per a la supervivència, són productes innats, empaquetats i mantinguts per l’evolució, tot i que en l’actualitat els nous estudis del funcionament del cervell fan un nou gir de coneixement de com són d’importants les emocions en nosaltres, com es generen, conviuen i determinen el nostre pas per la vida.
Pels neurocientífics en general, les emocions apareixen causades per necessitats de l’organisme detonades internament o per esdeveniments externs. Són sensors que alguna cosa es va modificar i apareixen com a motivadores per a l’acció i la mobilització de recursos de l’individu. Les emocions, en darrer terme, són traduccions de l’entorn extern o intern: traduccions d’informació percebuda i que s’utilitzen per a l’acció. És per aquesta mirada que descansa absolutament damunt la ciència que sabem que les emocions són gestionades per la zona límbica del cervell (hipotàlem i amígdala). En aquest sentit, les emocions són fenòmens de supervivència de l’individu i també de l’espècie. Gràcies a la neurociència de les emocions, sabem fins a quin punt l’emoció modifica els nostres processos neurals. Sabem, per exemple, que els estímuls amb contingut emocional capturen la nostra atenció amb més eficàcia que els no emocionals, per això és tan important que en les fases d’aprenentatge tot allò que s’ensenya porti grans dosis d’emotivitat. Ens trobem en un món saturat d’informació sensorial que bombardeja constantment el nostre cervell. No obstant això, els nostres recursos de processament són limitats. Per això, el nostre cervell fa de filtre que decideix per nosaltres què és important i què no ho és. I aquest filtre té una eficàcia envejable, ja que és capaç d’actuar en poques desenes de mil·lisegons garantint que ens quedem amb allò que ens interessa, crida l’atenció, ens emociona i provoca un efecte de canvi en el nostre organisme. També sabem que si tots els estímuls arriben a través de les pantalles i ens oblidem de gaudir de les coses allunyant-nos dels mòbils, tauletes, ordinadors i videoconsoles, la zona de les emocions s’atrofia a favor de la zona que es dedica a la raó i això ens fa febles davant de sentir-nos vius, satisfets i feliços. Les emocions no són un procés únicament mental, ni es poden explicar tan sols com a meres reaccions corporals ignorant l’escorça frontal del cervell, són tot un sistema complex que pot ser educat per disminuir els nivells d’estrès, de frustració i elevar els nivells d’autonomia i benestar, tant dels infants com dels adults. La família serà molt important els primers anys de vida de la gent per determinar com acabem formant el tapís emocional de cadascú de nosaltres. També l’escola, a més de dedicar-se a l’ensenyament de continguts acadèmics, haurà d’incidir en la salut psicològica dels estudiants, de manera que previngui els comportaments problemàtics i prepari els joves per al món laboral i per ser millors ciutadans; i darrere de la família i l’escola, tot i tothom: les xarxes socials, la premsa, les activitats de lleure, els grups d’amics…
Si alguna cosa ens han demostrat les neurociències, és que tot allò que ens acompanya a la nostra vida incideix tant sí com no en el nostre enfocament de les coses i en la nostra predisposició a ser més o menys feliços.
