[Albert Ferrer Falamarich]
“Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1 Op. 23 i Simfonia núm. 6 “Patètica” Op. 74.
Elia Cecino, piano. OSV. Xavier Puig, director.
LAFACT 07-10-22
La Simfònica del Vallès va començar el nou curs simfònic a Terrassa, el vuitè, amb la seva repetició l’endemà al Palau de la Música Catalana, presentant un monogràfic Txaikovski i dues de les seves obres més afamades: el “Concert per a piano i orquestra núm. 1 Op.23 i la Simfonia núm.6 ‘Patètica’”. És a dir, un programa d’estructura clàssica i un solista excel·lent, Elia Cecino, que aprofitava la porta oberta per la victòria al concurs Ricard Viñes de 2021 per a projectar-se amb un dels grans concerts romàntics.
El jove pianista italià va demostrar un domini tècnic fefaent en una execució en què se’l va percebre més còmode en les acrobàcies i digitacions sobre motius rítmics i passatges repetitius que en les expansions líriques i el cantabile d’algunes frases, presentades amb una articulació més declamada i marcada que lligada i ampla. En aquest sentit se li va enyorar maduresa en la direccionalitat del discurs i una flexibilitat que enriquís les transicions i la lògica constructiva d’una obra que, com la “Patètica”, es basteix sobre les freqüents dicotomies emocionals i musicals del simfonisme txaikovskià.
/ Alberto Tallón
Ja la introducció, tèbia i manllevada del caràcter abassegador que la caracteritza, feia intuir un caràcter episòdic per al primer moviment; per bé que la concertació de Xavier Puig va ser eficaç tant en els passatges d’oposició entre el solista i l’orquestra com en els sumatoris d’ambdós. A destacar la successió dialògica dels primers faristols a l’Andantino (la flauta d’Isabel Moreno, el violoncel Roman Boyer i l’oboè d’Òscar Diago) i, sobretot, el contrastant scherzo central que Cecino va enfocar tècnica i sonorament amb una filiació de les “Tulleries” i el “Mercat de Limoges” dels Quadres d’una exposició mussorgskians. De bis més Txaikovski: un nocturn elegant i a mig camí entre l’estilització chopiniana o i una tènue prefiguració debussyana.
A la mitja part, doncs, s’intuïa que l’obra més profundament treballada seria la simfonia. Dirigida de memòria per Puig, va sonar conceptualment molt ben plantejada, intensa dins els estàndards habituals i romàntics, i una meritòria resposta del planter que va convèncer sense reserves en els passatges de major dramatisme. Aquí cal citar dos passatges memorables. D’una banda, el tram final del desenvolupament del primer moviment, a partir del brot psicòtic amb què Txaikovski desferma el seu turment emocional amb l’ombra opressiva de la fatalitat i que va ser magistralment ralentit, estirat i sostingut calibrant idòniament la intensitat a partir de la relació entre fraseig i tempo, deixant espai a les proclames amenaçadores del trombons enmig d’un corda inflamada, amb unció i subratlladora, per damunt del pedal de les timbales.
L’altre passatge va ser l’Adagio lamentoso final: crescendo ample i ben mesurat en l’acceleració cap al cataclisme del segon tema, rematant el final de la simfonia amb idiomatisme en el coral dels trombons i el lúgubre morendo amb que la corda greu porta l’oient cap al silenci. Un silenci catàrtic que Puig va intentar mantenir però que el públic, massa reactiu al mimetisme de l’aplaudiment immediat al llarg de tot el concert, va trencar.
Per cert, parlant de públic val a dir que tant La Factoria Cultural de Terrassa com l’orquestra han d’impulsar la difusió d’aquest cicle. Un programa inaugural com aquest centrat en dos clàssics del repertori i amb els resultats artístics obtinguts no hauria d’assolir menys d’un 80% d’assistència. Si divendres hi havia el 45%, ja era molt. Són temps en què cal anar a buscar el públic. I més quan la competència, com l’OBC, també oferia el mateix concert per a piano en una coincidència de programacions demostrativa que som un país petit i mal coordinat no només en la política.
