Xavier Marcet
Hi ha gent que va a la seva. El món i els seus canvis no importen. Són impermeables. El seu propòsit s’estavella en el perímetre de la seva mediocritat.
Més que pensar, despleguen una i una altra vegada la mateixa idea per rebregada que estigui. No dubten. Per què? Els mou una superioritat moral infinita que els proveeix de fe i de respostes per a tot. No és constància. És incapacitat per reconèixer que les preguntes han canviat. Ells tenen només una resposta i si la pregunta ha canviat, deu ser culpa del que l’ha canviat.
Cadascú a la seva empresa, a les seves institucions pot encarar les coses com vulgui, però desconnectar del món, pensant que el món ens esperarà que nosaltres ens aclarim, és senzillament un error. Desconnectar les nostres organitzacions o els nostres països de l’agenda global i insistir en una agenda pròpia aïllada no ha portat mai enlloc. No hi ha sentit de l’oportunitat.
L’èxit dels projectes, sigui els mercats per a una empresa o els projectes col·lectius d’una ciutat o d’un país, només tenen probabilitats d’èxit si són viables en un context determinat. Òbviament, es pot treballar per canviar els contextos, només faltaria. La història del món no acaba mai i és sa i lícit lluitar per un mercat si ets una empresa o per un projecte polític o social. Però si perds el sentit de la ubicació, aleshores el que podria semblar un gran projecte esdevé simplement una caricatura.
Quan ens centrem en nosaltres mateixos no apreciem la intensitat dels canvis que es produeixen a fora. Si no ens fixem en les noves tendències que van consolidant-se, la capacitat de crear, i sobretot de concretar noves oportunitats, decau. I un ecosistema és prolífic quan la densitat d’oportunitats que es concreten per metre quadrat esdevé molt alta. Si la gent veu una ciutat, un país o una empresa només focalitzats en si mateixos, només atents a les seves trifulgues internes, el nombre d’oportunitats baixa. També baixa l’atractiu general. Tot s’enrareix. Hi ha gent que es passa la vida enfadada amb el món. S’afilien a la queixa. Cada cop es queixen millor. No van enlloc.
Les coses no han anat bé a Catalunya les darreres dues setmanes. I fa mal. La veritat. La sensació és que el món va molt de pressa i que estem encallats en la mateixa casella des de fa molt de temps. El món no ens espera i la capacitat de millorar el posicionament i d’enfrontar els grans reptes que tenim s’afebleix. Només cal mirar el lloc que ocupem en innovació a Europa, tercera fila.
Si féssim una síntesi dels grans reptes del món, segur que hi hauria els referits als de la demografia, que quan es creuen amb l’impacte del canvi climàtic, prenen tons de gran complexitat. Som la societat més longeva i la que presenta una natalitat més baixa i amb aquesta combinació no hi ha qui quadri les pensions, ni els de dretes ni els d’esquerres. La immigració ajudarà a reequilibrar aquest enorme desajust, però sempre és molt complexa, sobretot per als que les protagonitzen. El món del treball canviarà, hi haurà més gent treballant per compte propi que per compte d’altri i això definirà un altre perfil de societat. La salut presentarà oportunitats enormes gràcies a la ciència i a la innovació, però els sistemes nacionals de salut no donen l’abast, tenen recursos comparativament cada cop més reduïts davant dels seus reptes. La longevitat massiva en si mateixa comportarà una pandèmia de malalties neurodegeneratives durant algunes generacions. En l’àmbit mundial, tot i les estadístiques molt esperançadores de les darreres dècades, encara la pobresa extrema i la fam són un repte seriós per al món. I després hi ha el gran desafiament de les tecnologies, en especial la de les tecnologies de dades i la intel·ligència artificial en relació amb el món del treball i la privadesa de les persones. La preocupació perquè la Xina guanyi la batalla de recerca de la intel·ligència artificial és cada cop més gran donat el perfil del seu règim polític. També preocupa molt el desencaix d’Europa en aquestes tecnologies, la seva absoluta manca de sobirania tecnològica. I a sobre tenim tot el que es deriva de la invasió russa d’Ucraïna, crisi energètica i econòmica, que pot ser molt seriosa l’any vinent. La inflació és un termòmetre de la febre que ja tenim. No cal posar-nos dramàtics, però feia dècades que no sentíem l’amenaça nuclear tan a prop. Europa encara no s’ha recuperat del Brexit, i veu com Hongria i ara Itàlia presenten desafiaments evidents a la democràcia. Aquest és el context del món, pot ser pintat com ho faria un pintor de parets. Aquesta és l’espai per a les amenaces i les oportunitats. Viure en un món a part, no buscar les nostres oportunitats en aquesta complexitat, voler fugir-ne, anar a la nostra com si el món ens mirés i ens esperés és massa arriscat. Ens cal recuperar el sentit de la responsabilitat, si no, a cada bugada continuarem perdent llençols.
