Marc Grau i Grau, president de Justícia i Pau a Terrassa
Ja han passat més de sis mesos des de l’inici de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. La brutalitat dels fets no disminueix, tampoc el patiment de tothom qui viu la guerra en primera mà.
El que sí que sembla que s’apaga és el nostre interès per aquest drama. Ens passa sovint quan un fet inicialment impactant perdura i s’allarga en el temps. Quan això passa, en certa manera, ens en desvinculem emocionalment.
Ens va passar recentment amb la guerra a l’Afganistan, amb les persones ofegades al nostre mar Mediterrani o amb les persones sense sostre.
Després d’una sacsejada emocional, assumim el mal com a crònic, i ens autoconvencem que no podem fer-hi gaire cosa.
De vegades, l’interès torna a revifar, sovint per la personificació d’un d’aquests mals crònics. Un cas clar va ser el de l’Aylan, el nen sirià ofegat en una platja turca, o ara amb la mobilització de reservistes a Rússia.
Com a ciutadans d’espais més o menys privilegiats, tot i que no estem exempts de problemes quotidians i sovint estructurals que distreuen amb massa freqüència la nostra atenció, podem fer almenys dues coses davant d’aquests mal anomenats mals crònics.
En primer lloc, cal no arraconar-los mentalment i tenir-los ben presents a tota hora. Sempre cal mantenir una preocupació genuïna pels nostres contemporanis, cosa que a més d’humanitzar-nos, segur que ens pot ajudar a buscar noves vies de solució per petites que ens puguin semblar.
En segon lloc, podem treballar per informar-nos, per entendre l’arrel de tots aquests drames. No és tasca fàcil, però no fer-ho tampoc ajuda. Cal que ens esforcem a entendre com fràgilment es generen nous mals crònics, i quins interessos humans els han potenciat, i quina falta de polítiques, drets o legislacions els han fet possibles. Cal, insistentment, generar estructures i polítiques facilitadores de pau, però també fils d’empatia i compassió amb els que pateixen, tant si els coneixem com si no.
