Joan Roma i Cunill
El temps passa volant i des de l’abril del 79 fins ara, hem estat prop de 44 anys en democràcia municipal. Hem celebrat onze eleccions consecutives.
I ja anem per la número dotze, el període més llarg de democràcia, de la nostra història. He de dir que he participat en totes les eleccions, excepte la darrera, en què vaig decidir plegar. Hora de deixar pas a altres i que la cadena continuï.
Arribats on som, convindria propiciar alguns canvis a la llei electoral que les regula, per facilitar la participació, d’una banda, i la governabilitat, de l’altra. De fet, en aquests 44 anys, les modificacions han estat mínimes. Abans, no podien votar els ciutadans de la Unió Europea, ara sí. Abans, era obligatori posar tres suplents, ara n’hi pot haver molts més, o cap. Abans, a les llistes de pobles de menys de 100 habitants s’elegia un sol candidat, ara se n’elegeixen tres. Abans, per ser candidat havies d’estar empadronat al poble, ara tothom es pot presentar a tot arreu, etc.
S’han fet múltiples reunions en l’àmbit de partit o de governs (central i autonòmic), a les quals he assistit per a discutir possibles canvis, però la disparitat de pensaments i interessos no els han portat a bon port. Ja no som a temps de canvis per a les de maig de l’any vinent, però sí que caldria iniciar nous debats per introduir canvis per a les del 2027.
Un canvi important, que la majoria d’alcaldes hem reclamat, ha estat el d’aconseguir estabilitat i no dependre de pactes estranys o contra natura per a assolir el govern. De fet, qui hagi estat en un govern, ha comprovat l’enorme importància de disposar d’una majoria suficient per portar temes al ple, i tenir la garantia que siguin aprovats.
En un món tan burocratitzat com el nostre, un mandat de quatre anys passa com un instant. Alguns ho resumeixen de la següent manera: el primer any, per entrar en matèria i conèixer els temes; el segon any, per preparar projectes i tramitar-los; el tercer, per gestionar-los, convocar-los i adjudicar-los, i el quart, per executar-los. Una mica exagerat, però no està lluny de la realitat.
Qui cregui que en quatre anys pot dur a terme una gestió clara i de pes, s’equivoca completament. Només amb vuit anys es pot haver dut a terme una gestió “amb empremta pròpia”. Penseu que si algun dels projectes comporta modificacions urbanístiques, cadascuna pot trigar entre dos i tres anys com a mínim per ser resolta. Aneu comptant, doncs, els terminis “burocràtics”, que no tenen res a veure amb els polítics.
Torno al principi. Qui disposa de majoria suficient realment pot planificar i executar amb plenitud. Qui no la tingui, anirà fent voltes i perdent el temps, fins a extrems desesperants. Aleshores, per què no dotar els governs municipals d’estabilitat? Aquí és on hem arribat a una conclusió clara: s’ha de canviar el sistema electoral per un altre que doni a la candidatura guanyadora la meitat més un dels regidors. I la resta es reparteixi entre la resta de candidatures.
Per a fer-ho possible, es pot anar cap a un sistema electoral majoritari que acordi aquesta majoria. O cap a un sistema de doble volta, a l’estil de França. Tard o d’hora, aquest canvi es farà, perquè no és just i és poc democràtic que petits grups amb un o dos regidors puguin imposar majories i alcaldies, contra natura, amb una permanent inestabilitat durant tot el mandat.
Si agafem un ajuntament com una empresa de serveis als ciutadans, l’estabilitat és garantia d’eficàcia i bona gestió. Almenys, no hi haurà cap excusa ni impediment per a demostrar la capacitat de la candidatura guanyadora a fer funcionar tot l’aparell administratiu, tècnic i polític. Suposaria un canvi substancial respecte al que hem viscut fins ara. Espero i desitjo que sigui un dels canvis previstos de cara a les eleccions de l’any 2027.
Un altre que he proposat, encara ben recentment, fa referència als petits municipis. Aquest seria més fàcil, perquè no suposa un canvi radical i, en canvi, facilitaria la presentació de candidatures als més petits.
Per als qui no coneguin el repartiment de càrrecs, cal saber que a municipis d’1 a 100 habitants, s’elegeixen tres regidors, i després ells voten l’alcalde. Per als municipis de 101 a 250, n’elegeixen cinc (llistes obertes), però els votants tenen un màxim de quatre vots que poden donar a qualsevol dels candidats presentats. Els cinc més votats seran els regidors, i ells votaran l’alcalde. De 250 a 1.000 habitants, s’elegeixen set regidors en llistes tancades. És a dir, cada partit presenta la seva llista, i cada elector vota la que més li agrada.
Al final, les candidatures es reparteixen els set regidors, en funció dels resultats. I el dia que es constitueix el consistori, voten el nou alcalde.
Bé, paro aquí, perquè després els municipis elegeixen nou, onze, tretze o quinze regidors en funció dels habitants que tenen. El que he proposat és que la forquilla dels pobles de 101 a 250 s’ampliï fins als 500 habitants per facilitar la presentació de candidatures. Canvia molt presentar una candidatura de set, en llista tancada, que poder-ne presentar una d’un, dos, tres, quatre o cinc candidats, com passa amb les llistes obertes.
En aquest cas, els electors en poden votar un, dos, tres o quatre, com a màxim, i els cinc més votats són els elegits. D’entre ells, votaran el nou alcalde. I funcionaran amb un consistori de cinc i no de set.
Per experiència pròpia i pel que he comprovat, fins a 500 habitants és perfectament viable governar amb cinc membres. Aquesta modificació obriria la participació als pobles petits i suposaria un alleujament a l’hora de confeccionar llistes. I si no, pregunteu a la gent d’aquests pobles si és fàcil o no trobar un mínim de set candidats com passa actualment. En resum, que els sistemes electorals s’han d’adaptar als temps i propiciar els més pràctics i efectius. És hora de dur-ho a terme.
