Ramon Bosch
Avui i demà se celebrarà, és una manera de dir-ho, un taller de transvestisme per a infants a la nostra ciutat.
Fins aquí, no crec que hi hagi gran cosa a dir ni a favor ni en contra. M’imagino aquest taller com una activitat festiva més per fer en família durant el cap de setmana. Equivalent a un taller de cuina senegalesa que serveixi perquè els nostres infants puguin veure que en el món hi ha altres menges i altres maneres de menjar de les que veiem a casa o un altre taller que ensenyi als infants a portar els gegants un dia de vent i n’aprengui els riscos i les joies. I si algú no troba escaient la comparació entre aquests tres tallers és perquè en realitat el que espera que es faci en el de transvestisme no és una activitat lúdica, com s’anuncia en la seva presentació, sinó catequesi d’esquerres, que és una cosa molt poc lúdica i més aviat tirant a llauna, com totes les formes de catequesi.
Dit això, el que no acabo de veure és l’encaix que pot tenir aquest taller en un festival de teatre, per molt que aquest festival vagi sobre noves tendències i nous llenguatges. I no ho acabo de veure no pel fet mateix del transvestisme, que està en la mateixa essència del teatre, sinó per la pregunta que vol ajudar a respondre aquest taller perquè, al meu modest entendre, és una pregunta equivocada si estem parlant de teatre. Efectivament, a la presentació de l’activitat que hi ha al programa del TNT hi podem llegir: “En un camerino gegant, amb burres i més burres plenes de robes i teles de tots colors, tres Drag Queens ens acompanyaran en el preguntar-nos quin cos ens agradaria construir per a nosaltres mateixes”. No vull tenir més raó que un altre, però per a mi el teatre no va de construir cossos –això es fa al gimnàs o a la clínica de cirurgia plàstica–, el teatre va de construir personatges. Si l’actuació de José Luis López Vázquez a “Mi querida señorita” és memorable no és perquè construeixi un nou cos sinó perquè construeix un nou personatge dins del mateix cos. I això, exactament això, és el teatre. Posaré un altre exemple, l’espectacle “Non Solum” de Sergi López i l’abassegadora quantitat d’identitats diferents que és capaç de construir sense ni tan sols canviar-se de roba. Però, és clar, els dos López són dos grandíssims actors.
Últimament, vaig poc al teatre perquè m’he cansat de propostes mediocres que, en lloc de suggerir, expliciten els temes i te’ls masteguen perquè te’ls puguis empassar més fàcilment. I a mi, quan em masteguen el menjar, em fa bola, què voleu que us digui. Per això he viscut sempre els festivals, també el TNT, com un refugi on el talent no era esmussat ni per les regles del mercat ni per allò políticament correcte. Esperem que continuï sent així!
