Com estàs? Bé, i després de la xerrada segurament millor.
És una mica terapèutic això de fer xerrades? Crec que sí, al final és el que em fa sentir útil. A les xerrades més enllà de visibilitzar una mica més la malaltia el que faig és parlar de vivències i aprenentatges que he tingut durant la meva vida.
Fa unes setmanes al Camp Nou, ara a l’Atlètic… creus que la teva vinculació amb l’esport continua sent forta? Sí, i tant, no pot ser d’una altra manera. En l’àmbit de l’ELA i el que és més burocràtic i de fer reunions no hi tinc tanta experiència, ni en la mateixa malaltia. Hi ha molta gent que té moltes més capacitats que jo, així que intento dins de les meves possibilitats aportar al màxim possible.
Ha canviat la teva manera de veure el futbol? No massa. Hi ha hagut un parell d’anys en què el futbol l’he vist, però no amb ulls d’entrenador, ha sigut més com a entreteniment. Ara he començat a fer de comentarista, perquè quan em van fer la proposta a l’estiu em va picar el cuquet. Això farà que hagi de mirar molts partits i que els hagi de veure amb aquesta mirada analítica. He fet quatre partits i ho estic gaudint molt.
Amb el Barça-City es va posar sobre la taula la llei ELA, com canviaria la vida de les persones que tenen la malaltia? Ajudaria a fer que la seva vida, dins de les dificultats que planteja l’ELA, fos una vida digna. Si aquestes ajudes arriben la gent amb ELA que es queda tancada a casa seva o que se sent una càrrega econòmica inassumible per la seva família, potser voldrien continuar gaudint de la vida. A mi m’inspiren molts companys i companyes que estan en una situació molt més avançada de la malaltia, però que em transmeten que volen continuar vivint i gaudint de la vida malgrat les limitacions.
I ara què falta? La recaptació farà que s’investigui més. No n’hi ha prou amb aquesta quantitat, que serà important i que encara no sabem exactament. Necessitem més diners públics per a la investigació. Ja no és només per aquesta malaltia, també parlo de patologies com l’Alzheimer, el Parkinson… són malalties que estan a l’ordre del dia. L’ésser humà cada vegada viu més, però en quines condicions ho fem? Entenc que no deu ser fàcil, però precisament per aquesta dificultat crec que s’hauria d’invertir més.
“Sentir dir que tens una malatia incurable amb una esperança de vida d’entre tres i cinc anys és molt difícil”
Les persones que reben un diagnòstic d’ELA tenen prou informació sobre la malaltia? Hi ha una desinformació clara que crea molt estrès. Sentir dir que tens una malaltia incurable que té una esperança de vida mitjana d’entre tres i cinc anys és molt difícil. En el meu cas crec que el fet de veure la mort tan a prop ha fet que encara valori més i gaudeixi una mica més l’aquí i l’ara.
Ara vius més intensament? He viscut tota la meva vida molt intensament. Crec que a vegades ens oblidem de les coses essencials quan estem bé, no valorem el que tenim. Moltes vegades l’únic que necessitem és salut, i quan no la tenim hem de portar la situació de la millor manera possible.
Aquesta fortalesa mental l’has hagut de treballar? Tot es treballa. El talent també es treballa, aquí no hi ha res que arribi d’un dia a l’altre, sense esforç. I tampoc sense passió. Sempre m’he sentit molt privilegiat perquè la meva feina era practicar la meva passió, això és fantàstic. Viure amb passió el teu dia a dia fa que sentis que la vida ha estat plena fins a l’últim dia.
“El meu futur és demà. Espero poder despertar una altra vegada i gaudir del dia, no vull mirar més enllà”
Com és el teu dia a dia? Depèn bastant, alterno dies una mica més tranquils amb dies molt més actius. És veritat que ara fa pràcticament un any que vam començar primer amb un vídeo, un llibre, un documental, després el partit… hi ha hagut desenes d’actes, xerrades que m’han proposat. A totes assisteixo amb la intenció de poder aportar recursos econòmics per les associacions del lloc on es fa l’acte. Ahir vam arribar de Sevilla, el dissabte havíem estat a Saragossa, la setmana passada a Madrid i Pamplona
Estàs més enfeinat ara que quan jugaves! Doncs potser tens raó. Crec que ara segur que em moc més que abans, quan era jugador o entrenador.
Com veus el futur? No el miro ni a mitjà termini. El meu futur és demà. Espero poder despertar una altra vegada i poder gaudir del dia, no vull mirar més enllà. Aquesta malaltia t’ensenya a valorar l’aquí i ara i a gaudir d’aquest camí que ens queda, que malauradament és curt. Si segueixo fort mentalment com ara serà molt més interessant i sentiré que la meva vida ha estat plena fins a l’últim moment, crec que això és el més maco que puc arribar a aconseguir. He après a viure en el present, he d’aprofitar cada minut.
