Josep Ballbè i Urrit
Gairebé sense adonar-nos-en, ja som a la tardor. Avui, tanquem el novè mes de l’any.
Les orenetes han marxat fa dies, però la calor encara no fa per cardar el camp. Els meteoròlegs cada cop l’afinen més. Així, quan diuen que les temperatures d’octubre s’avindran ben poc amb les normals de l’època solen tenir raó… Mal que ens pesi!
A la meva infantesa, setembre era el mes de la “repesca” de les carabasses escolars del juny. Actualment, cada cop tot és molt menys feixuc. Gosaria, fins i tot, titllar-ho de “light”. El reguitzell de darrers ministres del ram s’han distingit sobretot per a reduir força el nivell i l’exigència de l’alumnat. Em permeto citar uns “oblidables”: José-Ignacio Wert, Íñigo Méndez de Vigo, Isabel Celáa i Pilar Alegría, al llarg dels darrers onze anys… De tal manera que, amb un parell d’assignatures suspeses –els famosos “cates”– se’ls permet passar de curs. En conseqüència, tot plegat té una relació més que directa amb l’assoliment de coneixements i maduresa per part dels alumnes. En el fons, no deixa de ser un peix que es mossega la cua: tard o d’hora, quan aquesta mainada o jovent s’incorpora al món laboral, sorgeixen les mancances…com aquell que troba els bolets. Una veritable pena!
Fa més de mig segle, es taral·lejava la cançó “se muere septiembre”. El seu text referia allò del “se muere dulcemente / con sus uvas maduras y sus manzanas verdes”. L’alumnat que no aconseguia superar el curs (el juny) tenia la possibilitat d’acoblar-se, de bell nou, al mateix grup de “homework” dels companys. Això sí, crec recordar que establint un pla de reforç permanent, amb l’objectiu de refermar continguts. És en aquest sentit que trobo eloqüent la dita “per anar a Roma, ni bossa buida ni mula coixa”. Àdhuc em ve a la memòria la polèmica arran de l’oposició d’alguns pares d’alumnes contraris als “homework” (deures escolars). Val la pena ser tan inflexible? L’esclat de les noves tecnologies i la davallada en la lectura no ajuden, gens ni mica, a repescar els endarrerits a la solució de la “causa”. Una intransigència paternal-protectora la trobo malaltissa. Es posen una bena als ulls i miren el tema amb visió parcial.
Setembre se’ns esmicola i escapa. Malgrat tot, trobo escaient reprendre una revisió urgent de tots aquests punts. Ho diré d’una altra manera: setembre llangueix… i mereix no perdre pistonada.
