Josep Ballbè i Urrit
La ciutat de Lleida celebra la festa major el dia 11 de maig (Sant Anastasi). També, el mateix mes –enguany els dies 20, 21 i 22–, van celebrar, amb gran ressò, la tradicional Fira del cargol.
Quan són a la llauna, a mi m’encanten. Finalment, pels volts de la festa del sant que festegem avui, organitzen la Fira agrària, que aquest cop era l’edició número 68. Raó de més –per tot plegat– per a bastir una columna dedicada a aquestes tasques tan cabdals en el món actual. Tal vegada, fins i tot, encara molt més després de “la pruna” de la pandèmia de la Covid-19. Ho hem de fer per tal de recuperar una embranzida plena en un sector bàsic del nostre dia a dia.
Sant Miquel és un sant amb el qual s’associen un munt de refranys: “Per Sant Miquel, el meló és dolç com la mel / per Sant Miquel, poques caceres i molta mel / per Sant Miquel, el berenar té gust de mel / per Sant Miquel, el porc té gust de mel i les figues són mel”.
Les terres de ponent del principat tenen, d’una banda, la pega d’un clima molt extremat: una calor sufocant a l’estiu i un fred associat a la boira espessa en ple hivern. Aquest fort contrast esdevé un element vital en el conreu de tota classe de fruita. Una menja coneguda arreu del món, d’acord amb la seva qualitat més que fantàstica. Tant de bo que l’encisadora pel·lícula “Alcarràs”, estrenada fa pocs mesos i que em va agradar moltíssim, arribi a obtenir algun guardó a la cerimònia dels Oscars. D’aquesta manera, encara donarà una nova empenta al tema en qüestió.
Parlant de Lleida, confesso que és una ciutat de la qual no tinc bon record. No endebades m’hi va tocar fer-hi la “mili” a la caserna de Gardeny i en vaig tenir més que prou amb el clima. Per contra, si parlo de Girona capital, on vaig estudiar durant cinc anys, i amb l’oratge poc o molt igual de dolent –agreujat amb el pas de quatre rius per la vila–, la fita educativa que hi esmerçava m’ho va fer més planer.
“A la novena de Sant Miquel, lo que no vingue no tindrà mel”. Sens dubte, un producte celestial i magnífic per al paladar. De forma recurrent i d’acord que rima amb el nom del sant, surt a tort i a dret en tota mena de refranys. “Llengua de mel, llengua del cel”: tant de bo, doncs, que la tardor acabada d’estrenar –fa tot just vuit dies– ens obri la ment i l’esperit. Sobretot de cara a intentar la conjunció d’un tarannà empàtic i alegre. Al cap i a la fi, la mateixa vida ja ens atonyina.
