Val a dir que, les sensacions que es poden respirar contemplant les dues fotografies d’aquesta edició, són agradables en gran part. Si bé a la imatge de l’any 1991, la més vella, falta una mica per acabar l’obra, es pot endevinar que esdevindrà un tros amb flors i plantes, el que ja es pot contemplar amb tota la seva plenitud a la fotografia actual.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
Aquesta plaça, la de Sant Oleguer, és d’aquelles a les quals la ciutadania, ho hem d’assumir, no li fa gaire cas o, simplement, desconeix on estan situades. És com la que recordàvem fa uns dies, la de Baltasar Ragón, que no té la fama d’altres que tenim, com la Vella o la del Progrés.
A vegades, la situació d’un enclavament és primordial per tenir més o menys rellevància. No vol dir això que aquestes places, no tan conegudes, siguin d’una escala inferior. Tanmateix, si ens referim a la seva popularitat, és així, encara que algú li pugui pesar.
Es fa patent, si ens centrem en la instantània d’ara, de fa pocs dies, que el resultat final d’aquelles obres de 1991, és prou bo. La vegetació ha crescut i ofereix una visió bastant seductora. Els cotxes fan el seu acte de presència i ja poden aparcar amb regularitat, circumstància que, mentre s’arreglava el tros, no podien fer. Aquestes places, més senzilles, tenen el seu encant, encara que molts no les coneguin.
