Josep Ballbè i Urrit
I, a poc, puny i rem”. Una dita del costumari que podríem aplicar en un munt de fets. Avui, però, em vull referir a una situació d’estancament global.
Parlo tant en terminologia política com econòmica. En aquesta darrera àrea, encara recordo el “desenfrè” general demanant crèdits i malbaratant estalvis abans de l’any 2008. Alhora, a l’enganyifa clara amb el tema de les tarifes de gas i llum: fa uns 70 anys, el dictador Franco inaugurava pantans… I, a hores d’ara, el president d’Iberdrola (José Ignacio Sánchez Galán) –amb l’aquiescència de la ministra Teresa Ribera Rodríguez– produeix energia a 3 euros/Mw/hora i la ven a 130. A partir d’ací, amb la fórmula de les “portes giratòries”, una trepa d’endollats engreixen el seu sarró (Borrell, Roca Junyent, Acebes, Felipe González, Solbes, Aznar, Montilla “and so on”). Vergonyós! En terminologia actual, és “heavy”.
El tal González frenà les nuclears. Zapatero tancà les centrals de carbó i la mineria. Solchaga es carregà la siderúrgia i la construcció naval. Els haurem de refregar la desindustrialització als polítics del PSOE… Si els cou, però, que es gratin!
Pel que fa al vessant polític, és evident que un cert victimisme tenalla i obtura la voluntat d’un estol de gent del principat encabida en aquesta mena de “moma”. Fa ben bé una dotzena d’anys –si no en són més– que ja els va bé que gairebé res no funcioni. Apliquen potser la tesi del “com pitjor, millor”. Un ja no sap què pensar i té dret a veure-hi cabòries. Sobretot quan el nivell retributiu d’aquesta classe VIP supera –de molt– els ingressos de la gent normal i corrent.
Les coses no poden “anar fent”, com fins ara. S’ha d’entomar una reforma de la Constitució, en profunditat i amb urgència màxima. Ja n’hi ha prou de l’“atado y bien atado”, on són quatre els qui hi van bé. Mentrestant, “al poble que el donin pel sac”, tal com cantava La Trinca, mitjançant tripijocs. Fins i tot, enganyifes fefaents… Encara una segona qüestió: limitar els mandats amb un topall màxim de dues legislatures garantiria netedat democràtica i compromís social.
Justament per tot plegat, em referia –al títol– de molt vent i poca vela. “Per a fer tot això, no calia fer pas tants tombs”. Oi que no? Va sent hora d’exigir canvis sobtats i efectius. Fa temps que –a tota aquesta penya– ja els va bé que el poble continuï endormiscat.
