Joan Boldú
Al voltant de la mort de la reina Isabel II han muntat un teatre espectacular amb milions d’espectadors esbalaïts, atònits, meravellats, i pletòrics d’entusiasme.
Puc afirmar, sens dubte, que vivim en una societat d’admiradors. Admiren els personatges públics: polítics, monarques, “influencers”, esportistes, artistes, actors/actrius, contertulians, etc. Què admiren d’ells? Penso que res, si no és la mirada de la notorietat dels personatges gràcies a la publicitat. És una admiració que renuncia a jutjar, a valorar. Deia bé Elvira Lindo en un article que “era ben curiós com els britànics ens han seduït amb un conte de reines i prínceps”. Un conte, sí, portat al teatre, on es representa l’espectacle de tradicions centenàries, cerimònies, rituals; totes elles, formes seductores.
Per què aquest excés de publicitat, de propaganda més que d’informació per part dels mitjans de comunicació públics i privats? Per què aquest bombardeig mediàtic permanent? Volen potser amagar amb aquest espectacular teatre els problemes que han caigut sobre les espatlles dels ciutadans? No és una desmesura que Ayuso declari tres dies de dol oficial a la Comunitat de Madrid o un dia el president Moreno a Andalusia? Aquests excessos d’apologia a la reina originen, penso jo, “papanatisme”, és a dir, l’actitud d’admirar-la, de manera incondicional, gens crítica i provoquen que el culte a la monarca sigui un culte desmesurat cap al desconegut. En efecte, es diu que qui vol conservar el poder ha de tenir la capacitat de ser invisible.
Romandre en un espai inaccessible, secret, misteriós augmenta la influència sobre els seus “creients”. Aquesta va ser l’estratègia que escollí la reina Isabel II. Diuen certs escriptors que intentar saber quelcom sobre la reina era un repte. Què pensava? Què feia? Com estava? Era molt difícil saber-ho. Quina classe d’admiració es pot tenir vers la reina, si ha fet de la invisibilitat el seu mode de vida i del ritual, ple de grandor i de luxe, la seva exposició pública? El vocable “admiració” és un sentiment i té dos significats (Aurelio Arteta, “La virtud en la mirada”): l’un, admirar-se d’algú o de quelcom, l’experiència del qual s’origina per la novetat i es manifesta mitjançant l’esbalaïment, la sorpresa, l’encantament, l’estupefacció, la meravella; l’altre, admirar algú o quelcom, l’experiència del qual neix pel reconeixement d’una qualitat pròpia d’una persona, d’una acció o d’una institució que se’ns presenta en grau excel·lent i s’expressa mitjançant “l’admiració”. El primer significat és d’una admiració passiva; el segon és el d’una admiració avaluadora i pràctica (moral), és a dir, ens atreuen unes qualitats d’una persona per la seva excel·lència i activa el nostre reconeixement i la voluntat per intentar emular-la. Admirable és, en aquest últim sentit, allò excel·lent més enllà del bo i d’allò obligatori. Conseqüentment, a la conducta correcta li correspon l’aprovació; l’excel·lència, en canvi, mereix admiració. Ens assabenten les informacions, com un valor digne d’encomi, que la reina Isabel II exercí la neutralitat política que exigia el seu càrrec. Tanmateix, hi ha un fet, el consentiment de la reina, on la transparència de la neutralitat es torna foscor d’interessos i privilegis personals i familiars. La família reial britànica té una clàusula –el consentiment de la reina– que li ha permès supervisar els projectes de lleis abans de ser lliurats al Parlament, principalment els que es refereixen als interessos de la corona. Isabel II hauria revisat abans d’aprovar-se més de 1.000 lleis que afectarien les seves propietats i les seves finances privades. Aquest privilegi li han atorgat a la reina i als seus advocats un coneixement previ dels projectes de llei, que li haurien permès fer pressió en secret per aconseguir canvis legislatius que afavorien els seus interessos i privilegis. És això neutralitat política? La manera de fer i d’actuar de la reina Isabel II és correcta? Li correspon l’aprovació? És excel·lent? Mereix l’admiració?
