Ramon Bosch
La cerimònia de proclamació de Carles III com a rei d’Anglaterra ens va permetre entrar en contacte amb una sèrie de rituals d’origen medieval i d’una alta càrrega simbòlica.
Malauradament, cap dels comentaristes de cap de les cadenes que jo vaig mirar i escoltar va creure necessari intentar desxifrar els teleespectadors. Ningú no va explicar per què la proclamació del rei des del palau de Saint James la va fer el rei d’armes de l’Orde de la Garrotera, és a dir, de la lligacama. Ningú tampoc no va creure necessari explicar per què un orde encapçalat pel rei i que reuneix la noblesa més alta porta un nom, aparentment, tan ridícul; ni tampoc vaig sentir ningú que expliqués l’origen de la seva divisa: “honi soit qui mal y pense”, que apareix també a l’escut dels reis britànics. Tampoc no van explicar què era un rei d’armes, ni un herald, ni, encara menys, un porsavant, tot i que n’apareixien uns quants a la cerimònia de proclamació, dos dels quals seguint el rei d’armes i brandant una espasa i una massa daurada, la simbologia de les quals també va quedar surant en l’aire d’aquell dissabte mig plujós.
A l’edat mitjana, reis d’armes, heralds i porsavants (del francès “poursuivant”, el que segueix) tenien funcions similars però categories diferents. El rei d’armes acostumava a estar al servei exclusiu dels monarques: portava i llegia els seus missatges, tenia un alt coneixement de les armes -per entendre’ns, els escuts nobiliaris- que distingien cada cavaller, la qual cosa era importantíssima per identificar els morts i els ferits a les batalles i acostumaven a exercir de notaris del rei a l’hora d’informar i descriure les batalles i, per tant, de declarar-ne formalment el guanyador i el perdedor i d’anunciar la mort del rei i la proclamació del nou, com encara vam poder comprovar que es fa a Gran Bretanya. Els reis d’armes i els heralds se’ls apel·lava pel nom del territori que representaven, en el cas de la Corona d’Aragó, al segle XV n’hi va haver amb el nom d’Aragó, Catalunya i Sicília. Els heralds feien pràcticament la mateixa funció que els reis d’armes, però no estaven al servei exclusiu dels monarques, sinó que també podien servir els nobles i cavallers. El porsavant era un auxiliar dels altres dos i portaven noms curiosos com “Desirós”, “Fortuna”, etc.
En el cas de la proclamació del rei Carles III, segurament els qui brandaven la massa i l’espasa devien ser porsavants, l’espasa com a símbol del rei i la massa com a símbol del poder. En l’esmentada cerimònia es va poder veure com els heralds arriben a la City i demanen permís al xèrif de la ciutat per poder entrar i aleshores ell enretira un cordó de seda, que simbolitza l’antiga cadena que tancava la ciutat, i els permet l’accés per poder fer la proclamació a diferents indrets, el que en català es coneixia com “els racons acostumats de la ciutat”, que és on es penjaven els cartells i es llegien també les proclames perquè el poble estigués assabentat de les novetats importants.
És bonic de veure, o almenys a mi m’ho sembla, com es conserven aquestes tradicions que són capaces d’entroncar un poble amb el seu passat, per a això serveix la monarquia anglesa i no serveix l’espanyola, només cal comparar la proclamació de Carles III i de Felip VI. Ara, la tradició no s’improvisa, si després de la proclamació de Felip VI al Parlament una colla d’heralds haguessin recorregut els carrers de Madrid (o de Toledo en tant que capital “històrica”) per anunciar la proclamació del nou rei, els haurien confós amb membres d’una tuna i ves que no els fessin cantar els “clavelitos”.
