Joan Roma i Cunill
Cada vegada que s’informa d’un accident greu, d’un ciclista o d’un motorista, penso en tots aquells que s’han evitat per mil·límetres, o per qüestió de sort, o per intervenció divina (per als creients).
No passa setmana que no hagi vist o hagi tingut un ensurt o hagi evitat mals majors, amb uns o altres, sobretot els mesos d’estiu. Per què?
Doncs per viure en un poble que té una carretera dita secundària, tot i que porta un títol ostentós (la C-26-intercomarcal). Sí, sí, uneix les capitals de comarca des d’Olot-Ripoll- Berga-Solsona i més enllà. Tot i el títol, el traçat i l’amplada és de cent anys enrere, en tant que carretera “pubilla” de la Mancomunitat de Catalunya (en el tram que més directament ens afecta).
Una esplèndida carretera en aquells temps, una carretera secundària, amb un ferm malmès, plena de revolts i altes cunetes que la fan molt perillosa a l’hora de compartir trànsit de cotxes, ciclistes i motoristes, i en alguns casos amb persones que van a córrer.
Els ciclistes i motoristes busquen carreteres com aquesta. Els revolts, el paisatge i l’estretor la fan interessant i variada, de manera que forma part d’aquell grup de carreteres ideals per a aquests col·lectius. Però, és clar, hi ha altres vehicles, i la barreja de tots ells produeix constants ensurts, força accidents i la cosa va a més.
Abans, els llargs mesos d’hivern, només hi circulaven els vehicles dels pobles, en els seus trajectes cap a pobles o ciutats veïnes. Ara, no. Trobem ciclistes al llarg de tot l’any, a causa de l’increment d’aquest esport per part de molts jubilats, i de persones que aprofiten el dia lliure per sortir a pedalar. Una situació similar passa amb els motoristes, si bé en xifres molt menors. Ara bé, quan comença el bon temps, hi ha un esclat de ciclistes que poden venir en petits grups de 3 o 4, o amb altres de 15 o 20. En un sol dia, poden passar 10, 15 o 20 colles.
Una cosa semblant passa amb els motoristes, la majoria dels quals van en colles. Imaginem, doncs, l’escenari. Carretera estreta, ferm dolent, revolts constants, i poquíssims trams de recta que mai sobrepassa els 200 metres. Posem-hi colles de ciclistes, colles de motoristes, vehicles de tota mena, alguns dels quals agrícoles, i apa, intentem que tot vagi bé. Ho dic sincerament: és un miracle no tenir més accidents.
Què hi podem fer? Extremar precaucions, per descomptat. Has de conduir tens, sense ni un segon de distracció, procurant anar molt prop de la cuneta per deixar espai per a altres vehicles o per a motoristes que passen volant, els primers dels quals molt sovint agafen una part del teu vial, i el darrer acaba el revolt com pot. En matèria de ciclistes, paciència i només avançar en uns pocs llocs en què hi ha un curt tram dret.
Amb tot, no passa setmana que no tinguem notícia o trobem algun accident en un lloc o altre. Les bandes protectores de la carretera són testimonis dels accidents que no hem vist, però s’han produït. Ara bé, no es pot perllongar en el temps aquesta situació perquè empitjora any rere any. Només es poden compaginar aquestes pràctiques si la carretera reuneix condicions, i això obliga a renovar-la i adequar-la a les necessitats del segle XXI.
Ha de tenir l’amplada adequada, amb cuneta americana, bandes protectores, i espais laterals destinats als ciclistes. I, lògicament, un ferm en condicions. O anem cap aquí o l’increment d’accidents serà exponencial. Tot té un límit, i quan es vol sobrepassar, tothom en paga les conseqüències.
