Josep Maria Antentas
El 1981 va aparèixer un llibre, en castellà, amb el títol “Del ‘jogging’ a la Marathon”, impulsat per la Comissió Marató de Catalunya, creadora de la Marató de Catalunya, més tard marató de Barcelona.
Diversos col·laboradors hi van dir la seva, sobre temes relacionats amb el món de la cursa a peu de llarga distància. Entre ells, hi havia metges com el Dr. Serra Grima, organitzador; Ramon Oliu, a ell es deu la Marató de Catalunya i la popularització d’altres proves arreu de Catalunya; catedràtics de bioquímica com José María Odriozola i president de la Real Federación Española de Atletismo; Fred Lebow, director de la marató de Nova York; maratonians olímpics com l’alemany Manfred Steffny; i Ernst Van Aaken, metge i entrenador, entre d’altres. A mi, sense cap títol, ni el de periodista, se’n va encarregar el capítol “La mujer y la marathon”. Tots aquells treballs els va coordinar el Dr. Pere Pujol Amat, metge endocrinòleg i maratonià.
De tots els esmentats, Van Aaken era el màxim defensor que la cursa a peu de llarga distància i practicada lentament era perfectament assequible pels nens, en forma de joc, i per les dones, que tot i tenir una massa muscular inferior a la de l’home i una capacitat cardiopulmonar xifrada en dos terços respecte a la del seu company, així com d’altres característiques diferents en els òrgans del seu organisme, feien a la dona idònia per a la pràctica esportiva i en particular per a la marató. Aquest doctor alemany, conegut també com a “Dr. Running”, hi afegia així mateix la part psicològica, i va afirmar que les dones posaven més cautela i cervell per afrontar els 42 km que no l’home. Van Aaken no era un qualsevol en el món del córrer. Ell mateix era corredor, fins que el 1972, en un entrenament, un cotxe li va fer perdre les cames. En cadira de rodes és quan el vaig conèixer.
La seva filosofia de córrer es basava principalment a fer de 120 a 150 km a la setmana a un pas moderat. D’aquesta manera, i amb algunes modificacions, el “Dr. Running” va portar el seu compatriota Harold Norpoth a ser medallista de plata als 5.000 m a Tòquio el 1964, a guanyar tres medalles als Campionats d’Europa del 1966 i del 1971, alternant els 1.500 m i els 5.000 m. Norpoth remataria la seva carrera atlètica amb el rècord del món dels 2.000 m. En femení, a Van Aaken tampoc li va anar malament pel que faa resultats en aquesta categoria. Així, les seves deixebles, Liane Winter i Christa Vahlensieck, van batre el rècord del món de marató. L’entrenador alemany va morir el 1984, però no així les seves idees sobre les llargues distàncies i com preparar-les.
“The long and winding road”, dels Beatles, encaixaria en l’acceptació i en l’evolució del camí de la dona en la cursa a peu. Si comencem, des del 1903, quan les dones van fer o volien fer una difusió de la cursa a peu femenina a París, des de les Tulleries fins al suburbi de Nanterre i en la qual la famosa actriu de teatre Sarah Bernhardt va donar la sortida a uns 10 km correguts i caminats sota una intensa pluja, amb 200 participants, cursa coneguda com la de “Les midinettes” (les modistetes)… el camí ha estat llarg i tortuós. El mateix Pierre de Coubertin, instaurador dels moderns Jocs Olímpics, va veure el seu costat fosc en afirmar a principis del segle passat que una Olimpíada femenina era impossible, ja que considerava les dones com impracticables, antiestètiques, i poc interessants i incorrectes, si ens referim a l’esport. Tot i això, la dona va prosseguir en el seu camí d’equiparació amb l’home en el seu aspecte esportiu. En els JJOO de Munic, el 1972, fa 50 anys, la prova més llarga en la categoria femenina van ser els 1.500 m. No va ser fins als JJOO de Los Angeles, del 1984, quan es va disputar la primera marató femenina, i encara per imposició dels nord-americans. I a casa nostra, què? Doncs bé, si ens referim a l’esport femení i l’atletisme en pista femení, va tenir el seu temps i importància en el període del 1921 a 1938, tal com reflecteix Daniel Ustribó al seu llibre “Feminitat, esport i cultura. Pioneres de l’atletisme català”. Després, i amb Franco al capdavant d’Espanya, desapareix. Per retornar als anys 60 i 70 del segle passat, amb les curses de camp a través, amb Carme Valero, dues vegades campiona del món de l’especialitat i una veritable no solament campiona, sinó a més lluitadora pels drets de les dones en el camp esportiu. No va ser fins a la segona part de la dècada dels 70 quan arriben les curses anomenades “populars”, en les quals trobem dones, homes, adolescents, nens i nenes, amb llicència federativa, o no, competint conjuntament.
D’aquella primera onada de dones disposades a sortir a córrer soles o acompanyades i haver de suportar tota classe de comentaris de mal gust, referents al sexe i altres derivats (per als homes se’ns reservava el militar “uno, dos”…), fins ara sembla que quelcom ha evolucionat.
Repassant el llibre que esmento al començament d’aquest article, i particularment al capítol que em va tocar escriure, voldria fer una referència a les corredores, bàsicament de marató, amb les quals alguns de nosaltres vam compartir època i cursa: Teresa Larrieu (CD Universitari de Barcelona), Mati Gómez (primera campiona de Catalunya de marató), Anna Espona, Maria Antònia Griñó, Montserrat Camps, Montserrat Blaya, Josefina Pérez… i Quima Casas, pal de paller de tot aquest moviment.
Aquestes pioneres van ser seguides per les germanes Carme i Laura Paradell, Eva Jiménez, Txell Calduch, Esther Solera i, en particular, María Luisa Muñoz, amb l’encara valuosa marca de 2:31:01 a la marató i que va suposar el rècord d’Espanya l’any 1990.
Terrassa no va ser aliena a aquest tipus de curses. Participants, organitzacions, equips, associacions es van afegir a aquest rumb que agafava l’esport femení i que trobava en la cursa a peu el seu referent més a peu de carrer i social.
Molt per sobre, i a cop d’ull, recordo Carme Posas, Pilar Martos, Carmen Ballesteros, Anna Cos, més tard Sandra Sánchez, Sandra Asín o bé Maria Ruiz Peyrò com un passat no llunyà. En un present, o bé un futur immediat, trobem Carla Domínguez, atleta de categoria sub-20, especialista en cros i pista, campiona d’Espanya de les dues especialitats, també ho ha estat d’Europa de 5.000 m, i que en una de les poques aparicions a la carretera ha batut el rècord d’Espanya dels 5 km ruta sub-20 i sub-23 i l’absolut de Catalunya amb un temps de 15’47”. Enguany, el 2 d’octubre, a Terrassa, a la 8a edició de la Cursa de les Dones Fanny Sallés Diari Esport, un nou pas cap a la igualtat de gènere, desitgem, a través de la cursa a peu!
