Joan Roma i Cunill
En unes dates com aquestes, faig una crida, o si voleu una exigència, a tots els mitjans de comunicació, i molt especialment a TV3, a emetre en horari de màxima audiència la repetició de les jornades del 6 i 7 de setembre del 2017.
Tots els autèntics demòcrates tenim el dret de recordar i el deure de no oblidar els pitjors esdeveniments de la nostra història contemporània. Aquells dies, 72 fanàtics, aplegats en la candidatura de Junts x Sí, van decidir trencar el més sagrat en democràcia: el reglament, les lleis vigents i els drets i deures de tots els diputats, representants del poble català.
Va començar el dia amb un perjuri. El de no complir les obligacions que comporta haver jurat fidelitat a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a la Constitució espanyola. Qui trenca un jurament, en pot trencar cent. Va continuar amb la vulneració del Reglament. Un Reglament fruit d’anys de negociacions i pactes entre els 135 diputats de la Cambra Catalana que el vam votar per unanimitat.
Doncs bé, el dia 6 es decideix la seva vulneració, deixant els grups de l’oposició sense drets. Els 72 van decidir que allà manaven ells, i que els altres no comptaven. Se’ls va negar la veu, se’ls va negar la presentació d’esmenes, es va decidir tirar endavant lleis clarament il·legals, en lectura única, de pressa i corrents, no fos cas que algú s’acovardís o entressin en funcionament les eines de protecció de la legalitat, en l’àmbit estatal.
Es van veure i viure escenes absolutament inoblidables, com la incapacitat de la presidenta Carme Forcadell de comportar-se com a presidenta de tots. Dominada des de la Mesa per Lluís Corominas, i des de l’hemicicle per la portaveu Marta Rovira. Un i altra li deien què havia de fer, com havia d’actuar, començant per fer callar a tots els de l’oposició.
Denegant informes demanats als lletrats del Parlament, cosa a la qual tenien dret, per demostrar la il·legalitat de les propostes i l’aplicació de normes de debat inexistents. També es denegà la petició d’un informe al Consell de Garanties Estatutàries (el nostre Tribunal Constitucional), que mesos més tard va dictaminar que tots els acords presos vulneraven el Reglament, la Constitució i l’Estatut.
Es va votar, contradient i tapant la boca a l’oposició. Hi havia pressa, hi havia una ràbia encegada per tirar per terra tot el que havíem construït durant anys, d’ençà de l’any 1980, en què recuperàrem el nostre Parlament. El de tots.
Aquells 72, encegats il·luminats, pretenien tombar la democràcia amb l’excusa d’imposar unes lleis que eren les seves. Mai, mai a la història de Catalunya s’havien vist ni viscut uns fets tan vergonyosos ni tan greus per posar en perill la mateixa democràcia. I aquells mateixos van posar-se les mans al cap quan el Govern central va decidir sortir a protegir-la, aplicant l’article 155 de la Constitució. L’Estat va aplicar la legalitat, ells se l’havien passat pel folre.
Tenim dret a reviure aquelles sessions. Volem que tothom vegi el comportament i els objectius que perseguien. Han passat cinc anys, i ni una sola vegada s’han mostrat les imatges. Per què? Qui té por a mostrar-les? Els joves i els que no les van veure tenen dret a saber en quines mans va estar el Parlament durant dos dies.
