Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
Aquests dies, els infants i els joves tornen a les escoles i a les universitats, i els que han pogut gaudir d’un merescut descans reprenen les seves activitats habituals. I així passa també a les nostres comunitats cristianes.
Comencem un nou curs, una etapa nova a la nostra vida. Començar una nova etapa és començar un camí nou ple de possibilitats, d’oportunitats, d’esperances i, sobretot, un camí ple de les gràcies que Déu ens té preparades i ens vol donar. Perquè és ell qui amb la seva misericòrdia ens concedeix aquestes oportunitats, aquestes gràcies.
És l’oportunitat de revisar el camí recorregut en etapes anteriors, de demanar perdó, de redreçar el camí. Com a cristians, com a membres de la família de Déu que és l’Església, és l’oportunitat de caminar junts, d’intensificar el camí de la fe, de la comunió com a Església, de la nostra participació en aquesta família de l’Església, de la missió que cada un hem rebut a la vida. És l’oportunitat de descobrir que no som per a nosaltres sinó per als altres.
“Sínode” i “sinodalitat” no són només paraules més o menys de moda entre nosaltres. És la consciència d’una realitat, d’un aspecte de la manera de ser de l’Església, perquè sabem que “sinodalidat” vol dir “caminar junts”, encara que massa sovint els cristians tendim a anar a la nostra: la nostra manera de veure les coses, la nostra manera d’entendre, la nostra manera de fer. “És que jo ho veig així” o “és que jo ho sento així” diem, o diuen alguns, de vegades.
En una societat i ambient marcadament individualista, nosaltres també tendim al mateix, fins i tot a pensar que som cristians al marge dels altres germans, al marge de la família de què formen part, al marge dels que tenen responsabilitats dins de la família.
Aquesta és, certament, una actitud i una tendència humana que es dona amb força al món. Però no és una actitud cristiana ni evangèlica. Pensem què pot significar que Déu escollís un poble per manifestar-se, per revelar la seva presència, el seu amor.
Un poble, una família, una comunitat. Pensem també com després Jesús va aplegar deixebles al seu voltant per comunicar el seu missatge i donar-nos la seva vida. Deixebles, un grup, una comunitat. Pensem què pot significar que quan Jesús va ensenyar als seus deixebles a pregar els va dir: “Pare nostre que esteu en el cel…” (Mt. 6, 9). “Pare nostre” és l’expressió més senzilla i a la vegada profunda per manifestar la nostra realitat de fills, de germans, aplegats en comunitat, en família.
Per això en començar un nou curs ens hem de plantejar la necessitat de no anar sols, de caminar junts, cercant la voluntat de Déu, el que ell vol per a nosaltres, per a les nostres famílies, comunitats, escoles i institucions. Aquest és el sentit de la sinodalitat, caminar junts per trobar junts el que Déu vol de cada un de nosaltres i de tots com a comunitat-Església en el moment present.
