Joan Roma i Cunill
Cada vegada que hi ha algun incendi de grans proporcions, apareixen un munt d’experts que donen opinions pròpies i alienes amb una contundència esfereïdora.
I sí, tots els mitjans de comunicació en parlen… fins que apareix qualsevol altra notícia que fa oblidar l’anterior. Així estem des de fa anys, molts anys.
Els que vivim a la Catalunya rural-forestal hem conviscut amb incendis des de petits. Això sí, en aquells temps pocs incendis es feien grans, perquè hi havia gent al territori per anar-hi de seguida. Per fer-nos una idea, si al meu municipi hi havia 187 cases de pagès habitades, cent anys enrere, avui en queden onze. Sí, sí, onze, de manera que hi ha espais immensos que estan deserts de gent.
I no només de gent, sinó que tampoc hi ha prou bestiar per fer neteja del sotabosc. Ja no tenim cap ramat de xais, ni de cabres, els millors netejadors, i pocs de vaques. Queden, doncs, milers d’hectàrees on la neteja només va a càrrec de la fauna salvatge: cérvols, cabirols, porcs senglars…
Aquesta desertització costa molt de fer-la reversible perquè poca gent està disposada a anar a pagès i viure en condicions precàries de comunicacions i serveis. És fàcil somiar, però difícil topar amb la realitat del dia a dia. I no hem tocat fons, perquè quan parlem amb els pagesos i ramaders en actiu, són pocs els que tenen relleu. Posaria el nivell en un 50%, d’aquí que la cosa té tendència a empitjorar, en comptes de millorar.
Què es pot fer? Què caldria fer? Tots els propietaris de boscos, pagesos i ramaders, estan cansats de fer papers. Ja no es pot treballar sense tenir al costat una gestoria o una persona de la família que dediqui 15 o 20 hores a la burocràcia. I no només a la burocràcia productiva, sinó a tota aquella que no dona cap resultat. Fa ben pocs dies vaig parlar amb un parell de propietaris que em van explicar que després d’omplir un munt de papers per fer una neteja de bosc, els va arribar la notificació negativa. Sol ser habitual.
Si volem preservar els boscos, i amb ells el territori, s’han de fer canvis en profunditat, a tots els àmbits relacionats amb el món rural. La gran prioritat implica evitar tancaments d’explotacions. És la primera de les urgències, perquè cada un que perdem ja no el recuperarem. En segon lloc, facilitar les accions i actuacions, suprimint passos i gestions que avorreixen pagesos i ramaders, i treure el concepte que tots són presumptes infractors a falta de provar-ho.
En tercer lloc, hi ha d’haver dotacions pressupostàries importants per fer rendibles els boscos. Ara no ho són. I si no ho són, que ningú esperi que algú inverteixi en un sector per perdre-hi diners. Per ser-ho, cal fomentar el retorn de boscos a pastures, posar-hi bestiar, pagar-lo adequadament i fer-lo permanent.
Hi ha un quart element a reflexionar i a facilitar, com seria l’increment de boscos comunals i municipals. Antigament, era tradició compartir boscos i pastures entre tots els propietaris de cases de pagès. Hi ha un cert nombre de pobles on aquest sistema funciona, i funciona molt bé. I a d’altres hi ha boscos municipals degudament gestionats. Per què no incrementar les superfícies de boscos municipals facilitant subvencions públiques per comprar finques privades? Països com Suïssa tenen els boscos públics, amb una gestió esplèndida.
Aquí, si molts ajuntaments disposessin d’ajudes, podrien comprar finques que ara estan en venda per gestionar els seus recursos, facilitar alguna implantació rural, i evitar incendis, mitjançant una bona gestió dels boscos. A més, la gent veuria com a seu el bosc, i el tractaria millor. No descobreixo res, és habitual a determinades províncies d’Espanya aquesta propietat i gestió que a la tardor es tradueix en ingressos per anar a collir bolets, i a l’hivern amb altres ingressos per a collir tòfones, etc.
No parlo d’expropiacions ni altres mesures coercitives, no, no, parlo de compres. Amb una partida de 8 o 10 milions a l’any en els pressupostos de la Generalitat, seria possible en uns quants anys que un centenar de municipis poguessin tenir bosc municipal o haver ampliat el que ja tenen.
Afegit a tot plegat, ha de quedar clar que toca quadricular els grans boscos per evitar línies contínues de masses forestals. Tenir espais de cent o cent cinquanta metres entre un bosc i altre per dedicar-los a pastures és una de les millors franges de protecció, o tenir-hi conreus resistents als incendis. En fi, hi ha solucions, sempre que el govern de torn assumeixi les seves competències amb el rigor que pertoca. Aquest no és el cas que tenim.
