Marc Rodríguez, copropietari del restaurant El Doll Bretó
Es va formar com a conservador i restaurador de béns cultural, “suposo per la meva proximitat, afició, i des del punt de vista de creació amb tot allò que tingui veure els llenguatges plàstics, principalment la pintura”, però també en relació amb altres disciplines.
Va fer algunes feines i pràctiques, si bé tampoc va acabar de trobar-li el què, i va marxar durant dos anys a Mallorca, fent de cambrer a un restaurant. Quan va tornar a Terrassa, diu, “encara estava més desfocalitzat, personalment o professionalment parlant”. En principi li sortien feines relacionades amb la restauració que, sovint rebutjava. Va fer alguna feina relacionada amb els seus estudis, però assegura que “no és el moment ni el país i no tenim institucions preparades i educades per entendre que aquesta és una necessitat més. Som un sector molt maltractat”.
Va entrar a treballar al restaurant “El Doll Bretó” i, al cap d’uns anys, va sortir la possibilitat de quedar-se el negoci, juntament amb dos treballadors més, Albert Pintó i Marina Pino. “Ser tres és interessant”. “La capacitat de desenvolupar aquelles idees que vols canviar i materialitzar-les, ara per ara, és el que m’enriqueix”, diu. També reivindica que “som persones que treballem per a persones i el client no sempre té la raó, és un concepte desfasat”.
