Xavier Marcet
Haurem de buscar motius per a l’optimisme en nosaltres mateixos. En els de prop. En aquells en qui de debò confiem. Certament, el món no para de donar-nos motius de preocupació.
Aquest estiu tenim la sensació que el canvi climàtic s’accelera més del que es preveia a la cimera de París. Continua la guerra a Ucraïna. Cada cop els titulars són més petits als mitjans de comunicació, però les morts no cessen i el perill de confrontació nuclear és més alt que mai. Tothom convé que hi haurà una crisi econòmica a partir de la tardor i és evident que si tothom actua per protegir-se del mal averany, la crisi serà una realitat. Tots patim pel proper hivern i els preus de l’energia.
Als Estats Units el retorn al protagonisme de Trump, ni que sigui pels seus problemes amb la justícia, resulta molt angoixant. Les maniobres militars de la Xina a Taiwan. Tots els indicis són negatius, però nosaltres hem de continuar amb les nostres vides i amb les nostres il·lusions. Ens hem de preparar per a la resiliència que ens toqui, però hem de tirar endavant i posar-hi el contrapunt d’optimisme. No perquè no sapiguem què passa al món, sinó perquè mantenim un fil d’esperança en les persones. Res més. Abonar-nos al pessimisme no millorarà les coses. Pinten bastos. D’acord. Però hem de conjurar-nos per tirar endavant.
Complexitat del centre de la ciutat
He passejat pel centre de Terrassa aquesta primera quinzena d’agost i la sensació és de força activitat. També de densitat del trànsit. Just a la tornada de setembre la pressió dels embussos de cotxes tornarà al centre. El carrer d’Arquimedes s’ha mobilitzat per la densitat del trànsit i els han promès solucions. Dir que les solucions seran fàcils és populisme. Els cotxes hauran de passar per un cantó o altre. En qualsevol cas, algú haurà de començar a replantejar seriosament algunes ortodòxies, com la de recuperar un cert trànsit a la Rambla. Ningú ho farà abans de les eleccions municipals, però és sensat pensar que és una forma d’alleugerir el problema d’Arquimedes i Galileu. Cal vigilar molt, treure els cotxes del centre de la ciutat no és una idea meravellosa com alguns pretenen. Ja s’ha vist a la Rambla i com no ha parat de degradar-se.
El problema de la seva revitalització no era de trànsit, era bastant més profund. Treure radicalment els cotxes no formarà part de la solució, sinó del problema. Quan hom dificulta l’accés al centre de la ciutat, hi acaba vivint menys gent, els centres històrics es degraden, el valor dels habitatges decau, s’hi fan menys inversions, i els problemes socials creixen al mateix temps que la vitalitat comercial decau. És un patró conegut. S’ha fet massa populisme amb els cotxes, com si els que els conduïssin no visquessin a la mateixa ciutat. La reforma del trànsit al centre de la ciutat s’ha de fer sense tants apriorismes. Les coses no són fàcils. Treure cotxes del centre per provocar embussos a altres llocs no fa disminuir l’emissió de CO2, ans al contrari. Dificultar l’accés als habitatges i als comerços dels centres afeblirà més aquestes trames urbanes. Cal trobar el punt d’equilibri i no crear nous desequilibris.
Necessitem gent amb més capacitat per enfrontar la complexitat, gent capaç d’enfrontar dilemes i problemes.
Barça: la venda del futur
Les coses s’havien fet tan malament al Barça, que l’única solució que troben és vendre el futur del club. Les grans “tonteries” del club són fruit de la borratxera d’èxits que va començar amb el Barça de Guardiola. La gestió dels èxits ha estat pèssima. El joc de les famoses palanques de Laporta només és això, avançar diners de futurs ingressos.
És una sortida que no és senzilla i que compromet el futur. Fer una aposta prudent, i passar amb el que teníem, podria haver fet caure el valor de la marca i reduir encara més els ingressos. Fer una aposta per recuperar la marca gràcies als èxits esportius ha estat el camí triat per reequilibrar el club. Tot es fia als èxits esportius i altre cop per fer-ho l’aposta no té res a veure amb la Masia i el famós model Barça. Els errors de talonari del passat es volen resoldre amb més talonari. Si el Barça no recupera una lògica esportiva gloriosa, la crisi serà total. No queda coixí. I les apostes de la Masia passen a segon pla. De veritat que ningú al club li cau la cara de vergonya de gestions fetes amb jugadors com Olmo o com Cucurella? L’aposta de Laporta és valenta i arriscada, vol repetir l’operació del Barça de Guardiola que ja va liderar, però ara la base de jugadors sorgits de la Masia que hi havia aleshores no es veu per enlloc.
No hi ha els equivalents dels Puyol (fonamental), dels Xavi, dels Iniesta, ni hi ha una figura com Messi. Reconec que l’aposta per la prudència no és necessàriament la millor solució. Però l’aposta actual és temerària. Tot a una carta. La pilota ha d’entrar tant sí com no. Veurem què passa.
