Pere Simó Domènech, Director de l’Oficina de Renta 4
La inflació, mesurada a través de l’Índex de Preus de Consum (IPC), pretén reflectir l’increment del cost de la vida per a una família (mitjana o estàndard). L’IPC és un indicador que recull la cistella de productes i serveis consumits per les famílies. Cada grup de béns i serveis té una ponderació en l’IPC en funció del percentatge de la despesa total que s’estima es destina a aquest grup de béns o serveis. Lògicament, aquesta distribució de la despesa varia d’una família a una altra.
Hi ha despeses en les quals totes les famílies incorren necessàriament: alimentació, habitatge, llum i aigua. La inflació (o IPC) serveix per a mesurar l’augment del cost de la vida. S’expressa com a percentatge de variació respecte als preus del mateix mes de l’any anterior. Per tant, qualsevol dada que reflecteixi un IPC per sobre de zero, implica que el cost de la vida és superior al de l’any anterior.
Actualment, tant el Sistema de la Reserva Federal (FED) dels Estats Units com el Banc Central Europeu (BCE) consideren que la inflació, malgrat ser elevada, és transitòria. En l’Eurozona, encara que la inflació se situï a hores d’ara en el 8,9%, el BCE només ha situat els tipus d’interès en el 0,5%.
La realitat per a una família on “la seva cistella de la compra” sigui equivalent a la de l’IPC és que en el cas d’una inflació del 10% un any, un 5% el següent any i un 2% al tercer any, el seu poder adquisitiu s’haurà vist minvat en més d’un 17%. Els seus ingressos no augmenten a la mateixa velocitat que la inflació.
Els indicadors econòmics són necessaris per a tenir una aproximació a la situació econòmica a cada moment. Desafortunadament, en massa ocasions l’anàlisi d’aquests indicadors dista molt de la realitat percebuda pel ciutadà. L’increment de la inflació podrà ser conjuntural, però el mal infligit a milions de famílies i d’estalviadors és molt perjudicial.
