Toni Prunés
Per a mi no hi ha res comparable a l’Univers. No és només l’embadaliment d’una nit estelada, propícia a cavil·lar i a fabular, sinó la mateixa ciència del que veiem i del que no veiem; la física i la matemàtica d’aquesta colossal estructura còsmica.
L’home ha anat construït giny per a investigar la natura i el comportament de l’Univers. Des dels astrolabis dels antics, passant per les ulleres de llarga vista dels gironins Roget, fins al telescopi espacial Hubble, hem anat endinsant-nos en la profunditat de l’espai i del temps.
Suposo que entenen que quan mirem la Lluna veiem com era fa un segon, quan mirem el Sol veiem com era fa vuit minuts, i quan mirem l’estel Pròxima Centauri veiem com era fa quatre milions d’anys, perquè està a quatre milions d’anys llum (1 a.l. és una mesura de longitud que equival a 9,46 bilions de quilòmetres).
Fixin-s’hi bé: per anomenar mesures de longitud còsmica utilitzem noms de temps, perquè, a l’espai celeste el temps i l’espai són gairebé idèntics, fins a una distància/temps de mil milions d’anys: a partir d’aquí, l’espai per unitat de temps augmenta més que el temps. Sembla una paradoxa, però és així. L’Univers té 13.770 milions d’anys d’antiguitat, però la seva esfera, que al moment del Big Bang –la Gran Explosió– era infinitesimal, ara té un diàmetre estimat de 90.000 milions d’a.l. Aquest és l’univers observable, car existeix més univers més enllà que no veiem, perquè la seva velocitat d’expansió ja és major que la velocitat de la llum –una altra paradoxa– i, per tant, aquest nou teixit celeste s’allunya més acceleradament que no pas la seva llum s’apropa a nosaltres. Mai no ens arribarà, mai no veurem els seus estels ni les seves galàxies; ni ells a nosaltres tampoc. Ai!
Com més potents han estat els telescopis, més enllà i més endarrere en el temps hem pogut veure. Fins ara, la imatge més llunyana, i més jove, que teníem de l’univers (a part de la Radiació de Fons de l’Univers) era la fotografia del Telescopi Hubble, l’anomenat Camp Ultra Profund, feta amb les dades acumulades durant deu dies, entre el 3 de setembre de 2003 i el 16 de gener de 2004. Les galàxies més joves d’aquesta fotografia “només” tenien 500 milions d’anys i estaven en llur fase embrionària. I el 2003 les vèiem tal com eren llavors, feia 13.200 milions d’anys. D’aquella fotografia la ciència n’aprengué molt, sobretot del desplegament i la vida de les galàxies. Però romania la pregunta fonamental: què hi havia al darrere d’elles, més a prop del Bing Bang?
El 25 de desembre de 2021, Europa i Amèrica llançaren a l’espai el telescopi James Webb, 100 cops més potent que el Hubble, i especialitzat en la cerca astronòmica en llum infraroja, perquè com més roig es veu un objecte a l’espai, més distant està; i si el veiem en infraroig vol dir que encara està més lluny. Aquest giny prodigiós s’ha establert a un lloc adient de l’espai, dit Punt de Lagrange, i després de diversos calibratges ha fet una nova fotografia d’un mateix bocí de cel que el Hubble. Dimarts passat, 12 de juliol, la NASA ha lliurat ambdues fotografies, i el resultat és fascinant per a un aprenent com jo.
Ara caldrà estudiar-la ben a fons, però, de moment, a primer cop d’ull, ja poden afirmar que han descobert més galàxies més properes al Big Bang. Com seran? Posaran en crisi l’edat de l’Univers i les constants cosmològiques que la sustenten?
Per acabar una altra perla del web: ha descobert vapor d’aigua a l’atmosfera d’un exoplaneta que està a 1.150 a.l de nosaltres. Alguns creiem que la vida és comú a l’Univers, i ara ja comença a ser evident. Tot això a mi em té ben enamorat.