Isabel Quintana, comissió de la Gent Gran de Tot per Terrassa
Hi ha una cançó del grup musical infantil El Pot Petit que dedica lletra i música, una rumba molt animada, als avis i les àvies.
En un moment es fa esment d’un fet habitual en la dinàmica de moltes famílies: “De l’escola a ballet, els fem anar com un coet”. I és que hi ha estudis que afirmen que un 70% de les àvies i avis cuiden dels seus nets i netes. Què hi ha, però, rere aquesta xifra? Què suposa per a una societat tenir tants avis i àvies fent-se càrrec dels fills dels seus fills? Qui, potser, podria explicar què vol dir comptar amb el suport de la família extensa són, precisament, les famílies que no hi poden comptar.
Els qui tenim fills i hem hagut de recórrer en algun moment al suport dels nostres pares sabem que les coses haurien estat més difícils sense aquesta opció. Anar a treballar en l’horari exigit, portar els petits a les extraescolars, als metges o, senzillament, fer la compra setmanal ens hauria estat més complicat sense aquesta ajuda. Amb força seguretat, també, les nostres trajectòries professionals haurien estat diferents.
Sense restar importància al suport anteriorment esmentat, i fent una anàlisi més profunda, no és exagerat afirmar que el paper de les àvies i els avis és quelcom més que un engranatge logístic familiar, sinó que esdevenen un motor imprescindible a l’estat del benestar. És ben senzill: si les famílies amb fills petits a càrrec no compten amb un suport, difícilment poden desenvolupar-se professionalment. Sense aquests avis i àvies cuidadors i cuidadores, doncs, ben segur que la natalitat encara se’n ressentiria molt més al nostre país.
A moltes cultures, la figura de l’avi i de l’àvia són figures intocables, a venerar i respectar per tothom. Ser avi o àvia et situa en un estadi de respectabilitat important, donant valor a l’experiència, als coneixements i a la saviesa d’aquests membres més grans de la família. Però a la nostra societat quin tracte els oferim? Avui és 26 de juliol, Dia Mundial dels Avis i les Àvies. Un dia per celebrar, sí, però un dia per reflexionar sobre l’equilibri entre la seva participació en la vida familiar i el seu dret, també, a gaudir del temps de jubilació, a empoderar-se socialment i a poder continuar aprenent i aportant expertesa al seu entorn.
Els avis i les àvies els hem de valorar com a transmissors de valors i de coneixement i, per tant, cal garantir que passin temps de qualitat amb els nets i les netes. Aquest és el concepte clau: de qualitat. Quan la cura esdevé una obligació diària, uns horaris estrictes i fins i tot una càrrega, pot repercutir negativament en la salut física i emocional dels avis i àvies. Una elecció dels fills i filles no pot convertir-se en una obligació per a qui ja va exercir de pare o de mare en el seu dia. Parlem, així, del dret a un temps de vellesa tranquil i equilibrat.
Envellir (especialment quan ho fas amb salut i amor al voltant) és un procés vital tan bonic com inevitable. Un veritable regal a mesura que la nostra vida avança. Però hem de procurar que aquesta vivència estigui plena de dignitat, d’empoderament i de respecte. Al Japó, per citar una cultura que venera la gent gran, fins i tot tenen un Dia del Respecte a la Gent Gran per honorar les persones de més edat i per sensibilitzar de com és de valuosa la seva experiència. No es tracta, doncs, només de donar valor per allò que han fet al llarg de la seva vida. Es tracta de donar valor a tot allò que encara aporten o poden aportar. En aquesta equació, doncs, com a societat hem d’eliminar qüestions que, malauradament, encara en formen part, com són els maltractaments, la solitud no volguda o el sentiment que, de sobte, una persona ja deixa de ser productiva i, per tant, de ser útil. Hi ha moltes formes de ser productius, i això pot ser a través de la participació activa en entitats, tornant a estudiar a la universitat, viatjant, compartint i, és clar, dedicant temps i tenint cura de les netes i els nets. Algú va dir que no podem viure el capvespre de la vida amb la mateixa energia que podem viure durant el matí, però sí que podem reivindicar el paper de la gent gran a la societat i a les nostres vides, deixant-los espai, però compartint també espai. El nostre gran objectiu segur que és ser feliços, però afegim a aquesta fórmula l’objectiu de fer feliços i felices les altres persones, començant per les àvies i els avis amb qui encara tinguem el privilegi de compartir el camí de la vida. Finalment, com va dir la regidora de salut, Mònica Polo, a la presentació del nou Protocol d’abordatge de maltractament vers les persones grans, “una ciutat que no respecta la gent gran és una ciutat que no té ànima”.
Nota de l’editor: Diari de Terrassa obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
