Pau Pérez i de Pedro
El massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac constitueixen un element veritablement singular, atractiu i d’interès ecològic, cultural i paisatgístic que a cavall del Vallès Occidental i el Bages, forma part del teló de fons de l’àrea més densament poblada i fortament artificialitzada de Catalunya: la regió metropolitana de Barcelona.
Aquests dies hem viscut un fort ensurt, l’incendi iniciat al Pont de Vilomara ha estat molt a prop de tenir una gran pèrdua de la geobiodiversitat d’aquest espai natural. Una vegada més hem d’agrair als professionals i als voluntaris la seva indispensable participació per minimitzar unes conseqüències irreparables.
Però avui voldria ressaltar un aspecte que encara cobra més relleu que val la pena recordar, el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac esdevenia l’any 1972 el primer parc natural creat com a tal a l’estat espanyol i a Catalunya, a través de l’aprovació d’un Pla Especial, fent ús de la legislació urbanística.
Ara han passat 50 anys d’aquell 24 de juliol de 1972,quan el consell de ministres aprovava definitivament el Pla d’Ordenament del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac i em sembla que és un bon moment per recordar-lo i fer un repàs d’aquesta història llunyana, i també, pel que he pogut comprovar, fàcil d’oblidar.
La Generalitat republicana aborda l’any 1932, per primera vegada, la protecció de determinats espais naturals des d’una perspectiva d’ordenació territorial. S’elabora el denominat “regional Plannig” dins dels espais d’especial protecció, en el que hi figuraven el massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. La fi de la Guerra incivil i l’adveniment del nou règim polític va significar la pèrdua d’aquest projecte com tants altres.
La llei de règim del sòl i ordenació urbana de 12 de maig de 1956 va obrir una nova via per la protecció de la natura. Per primera vegada, en el seu article 20, s’incorporava el terme parc natural i es considera la possibilitat, a partir de pla especial, d’un instrument normatiu per la protecció del paisatge.
La Diputació de Barcelona va promoure la redacció d’un pla provincial general d’ordenació, incloent-hi un catàleg provincial de catorze parcs naturals, dins del qual figurava el massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.
El 19 de desembre de 1969 la Diputació aprova inicialment els estudis de delimitació que sols incloïa el sector de Sant Llorenç del Munt, deixant fora la Serra de l’Obac. En aquest estudi es detecta la presència de dues urbanitzacions: el “Mas de la Mata” i “Faldas del Montcau”. La incorporació definitiva de la Serra de l’Obac es va aprovar el 27 de gener de 1970.
Com a resultat final de diversos treballs, es va definir un territori que partia de la idea de protegir tot el que estigués situat per sobre de la cota 800 en el sector central i a l’Obac. En el sector del Ripoll es proposa el límit al final dels cingles, al voltant de la cota 600.
El 6 d’agost de 1971 es publica en el DOP la notificació de l’aprovació inicial del Pla. Per últim, el 24 de juliol de 1972, el ministeri de la Vivenda, emet una diligència, ressaltant en el primer considerando “que el presente Plan, que tiene por objeto la defensa y conservación de la naturaleza y el paisaje, divide el territorio afectado en dos zonas: una, la de Parque Natural y otra, de influencia o Preparque…”.
En definitiva, es delimita una àrea de parc de 2.655 hectàrees i una àrea d’influència de 4.500 hectàrees. S’acabava de crear el primer parc natural de l’estat i de Catalunya.
En anys posteriors, les normes urbanístiques es modifiquen substancialment i en alguns casos afecten significativament als límits de la zona d’influència. La Diputació inicia un procés de revisió que comporta inclús la suspensió de llicències de parcel·lació i edificació. La tramitació va finalitzar satisfactòriament el 4 d’octubre de 1982 amb l’aprovació per part de la Comissió Provincial d’Urbanisme de Barcelona. El pla de 1982 va suposar una considerable ampliació, passant de les 2.655 ha inicials a 9.638 ha. Una de les grans diferències era el pas d’una limitació inicial amb cotes de nivell difícil de gestionar (cal tenir en compte els medis topogràfics que es disposaven en aquella apoques) a una delimitació més geogràfica, incloent la zona de preparc de 1972.
L’any 1985 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei catalana d’espais naturals,12/1985, i posteriorment el Govern va aprovar el Decret 106/1987 de 20 de febrer, de declaració de parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
La tercera ampliació del parc es va iniciar en 1993. Aquí, la gran majoria dels ajuntaments van manifestar-se a favor, sobretot els del sector del Bages. Segurament l’anunci d’un macro projecte de cementeri entre els termes de Mura i Talamanca, va ser premonitori per l’inici d’aquesta revisió.
Recordarem satisfactòriament aquesta actitud, doncs en l’ampliació del 1982,els ajuntaments van actuar indiferents o contraris. Inclús alguns que no hi eren, com els de Talamanca Monistrol de Calders i Granera, van demanar ser-hi.
La tramitació no va ser fàcil, els ajuntaments, com ja he exposat, estaven bastant a favor, però els grups naturalistes i les entitats excursionistes es mostraven totalment en contra. Es posaven en dubte els objectius de conservació així com la construcció de l’eix viari nord, que uniria les carreteres de Monistrol de Calders amb la de Talamanca, (és bo recordar que aquest eix ja estava programat per la Generalitat Republicana en el seu pla de carreteres de l’any 1932).
Va ser significatiu que aquestes entitats no sols plantejaven temes mediambientals, sinó que qüestionaven el model de gestió, i que aquesta hauria de passar a la Generalitat, administració que no es caracteritzava per la seva disponibilitat econòmica pels seus espais protegits que estava molt per sota dels estàndards pressupostaris de la Diputació.
Van ser necessàries més negociacions amb tots els implicats: ajuntaments, entitats conservacionistes, inclús la Generalitat, el que va significar una més gran participació de tots. No es van provocar grans canvis però sí la percepció participativa. Per fi, el 19 de juny de 1998, va ser aprovada definitivament la modificació del Pla pel Departament de Política Territorial de la Generalitat.
Algú es podrà preguntar, hi haurà més ampliacions? Segur que sí, ja es treballa des de fa temps per anar cap a Montserrat per Sant Salvador de les Espases, i per anar cap al Montseny pels Cingles de Bertí, els denominats corredors biològics.
Ara complim el 50è aniversari d’aquella primera declaració. Ha canviat molt la forma d’entendre el medi natural i la seva protecció; hem passat de les 2.655 hectàrees inicials a les 13.694 actuals i han vingut noves lleis que ja formen part de tots nosaltres. Crec que és bo per a la ciutadania que, sabent que tenim un espai natural protegit al costat nostre, sigui coneixedora d’una mica d’història (recollida aquí bastant sintetitzada) i que es pugui valorar encara més el parc natural.
