Joan Boldú
L’ésser humà és per naturalesa un ésser contingent –és al món gratuïtament–, finit –té inscrita la data de caducitat– i és vulnerable –necessita els altres per a poder sobreviure–.
La contingència, la finitud i la vulnerabilitat són característiques pròpies de la seva naturalesa. L’ésser humà és també un ésser precari. Ara bé, la precarietat de què parlo no té res a veure amb la naturalesa humana, sinó que és un producte del sistema econòmic neoliberal.
El concepte “precarietat” és emprat amb diferents significats. La majoria d’ells, però, estan associats a carència, absència o limitació de recursos, a uns determinats tipus de situacions, com inestabilitat laboral, insuficiència de recursos, alienació, marginalitat, inseguretat, inestabilitat, manca de reconeixement social, o “despossessió”. Despossessió, sí, de les condicions necessàries per a viure dignament, que presenta tres aspectes: la causa, és a dir, l’acte de despossessió a altres de les seves pertinences, és la resposta a la pregunta “qui desposseeix?”; l’efecte, és a dir, les conseqüències de ser desposseït per altres de les seves pertinences: treball, salari, casa, drets, i la despossessió en si mateixa, que afecta no només elements materials de tipus econòmics, sinó també valors psicològics, ètics, socials i polítics, com la dignitat de l’ésser humà i els drets fonamentals.
El punt de referència de la precarietat és “la normalitat laboral”. Ara bé, quins són els límits entre el que és un treball “normal” i una feina “precària”? La normalitat implica una absència d’incertesa, una certa seguretat que garanteix unes condicions de vida mínimes mitjançant el treball. Aquest no és només un mitjà, un instrument per poder sobreviure, per assolir una fita; és, també, una forma de viure , un estil de vida, en què les persones es relacionen amb els altres, aconsegueixen reptes, satisfan les seves necessitats de supervivència, que són vitals; de seguretat, com els recursos econòmics, la salut, la casa, etc.; de pertinença, que són necessitats socials, com les amistats, la família, la parella; de reconeixement, necessitats que augmenten la nostra autoestima, com el respecte, la confiança o l’èxit; i de desenvolupament personal, com l’autonomia o autorealització (“La piràmide de les necessitats”, d’A. Maslow).
Tothom accepta que el treball és un bé bàsic, fonamental, un dret que ja no el garanteix l’Estat de benestar i que el sistema econòmic neoliberal el fa cada cop més precari i l’estén a més grups socials. Si no hi ha feina o és precària, hi ha la compensació, sí, el subsidi; però apareix també la tragèdia econòmica i social. Tragèdia, perquè impedeix cobrir les necessitats bàsiques en desposseir les persones de les condicions que les fan possibles. Conseqüència: aquesta no-vida, aquest no-present, anuncia dramàticament un no-futur.
Aquesta situació –la precarietat laboral–, que limita o impedeix l’accés a les condicions necessàries per a poder dur a terme una vida digna: treball, remuneració, consum, casa, educació, vida familiar, vida afectiva, relacions socials, salut, etc., es transforma en precarietat vital i acaba fent precària la vida sencera, i precària la democràcia. El relat avui és: cal fer sostenible el sistema econòmic neoliberal a costa de convertir en precari l’Estat de benestar tot i retallar els recursos dels serveis públics –polítiques d’austeritat–, generalitzar la precarietat laboral i, conseqüentment, convertir la vida en vida precària, que no només afecta les persones de la perifèria, dels marges, sinó que travessa la realitat sencera, laboral, econòmica, social, cultural, afectiva, etc., de tal manera que el que es vol és desposseir les persones d’allò que tant ha costat assolir al llarg de la història: els drets fonamentals. En totes les seves formes, qui causa la precarietat expulsa, exclou, margina, desposseeix l’ésser humà. Esdevindrà el que pronosticà en un poema Sánchez Ferlosio: “Vendrán más años malos / y nos harán más ciegos…?”.
