Salvador Cardús i Ros
Un dels plaers estiuencs, quan som fora de casa fent vacances, és trobar-nos gent de la mateixa procedència. Si som molt lluny, en tenim prou amb saber que són catalans, que venen del mateix país i parlen la mateixa llengua.
N’hi ha prou a parar l’orella. I, no cal dir-ho, l’emoció encara és més gran si a més som del mateix poble. Qui no ha viscut un d’aquells: –“D’on sou?” –“Som de Terrassa”. I llavors és inevitable que fem l’observació tòpica que diu que “el món és com un cop de puny”. O allò altre tan autocomplaent de: “És que hi ha terrassencs per tot arreu!”
És inevitable que en aquest assumpte de l’autoidentificació hi hagi qui mostri un esperit acomplexat. En lloc de “català”, dirà: “Soc espanyol”, pensant que així eixampla l’àmbit de pertinença. O bé, en lloc de “terrassenc”, dirà: “Soc de Barcelona”, imaginant que la identificació amb la capital li farà guanyar punts. Però cal adonar-se que com més gran és el marc d’identificació, menys gran és el plaer de la trobada. Dit d’una altra manera: com més gran sigui el puny, menys sentit tindrà utilitzar la metàfora per indicar una cosa petita. No és mateix trobar un espanyol a Estocolm que trobar-hi un català. I no és el mateix trobar un sabadellenc a San Francisco que trobar-hi un terrassenc.
Dir que ets espanyol, a més, confondrà l’interlocutor que no en sigui, i seguint els estereotips internacionals més tronats, et pot prendre per un aficionat als toros. O, pitjor -si és una mica llegit-, pot pensar que estàs cofoi de ser súbdit d’una monarquia corrupta. I si és realment un espanyol, pitjor: l’accent català desemmascararà el teu origen i el més probable és que no obtinguis la recompensa de la identificació comuna que buscaves. I el mateix et passarà si no mostres l’orgull de ser terrassenc, perquè llavors l’interlocutor, dient que ets de Barcelona, a més de tenir només la referència provincial -i provinciana-, et pot prendre equivocadament per algú de Sabadell. És a dir, creurà que ets un home i no un senyor, cosa que pels temps que corren –s’ha de reconèixer– no és cap mal, però no és el mateix.
És molt possible que tot plegat es redueixi a una qüestió de matemàtiques. Quina és la probabilitat de trobar un terrassenc, dels 225.000 que som, fent vacances a Brussel·les o a San Francisco o, encara més, a Londres, París o Roma? I, sobretot, quina és la probabilitat que ens el trobem en una de les zones que concentren més turistes de la ciutat? És a dir, quants terrassencs de vacances visiten cada dia el Manneken Pis, agafen un tramvia per anar al Fisherman’s Wharf, queden amb l’autocar a Picadilly Circus, pugen a la Torre Eiffel o visiten el Vaticà? No sé si és possible tenir xifres precises, però aquests recomptes ens farien veure que el fet de trobar-nos no és ni perquè “hi ha terrassencs per tot el món”, ni perquè realment “el món sigui un cop de puny”. Amb més modèstia, hauríem de concloure que la gran majoria de terrassencs que fem vacances anem als mateixos llocs i que, si no ens n’amaguéssim, encara n’hi trobaríem molts més.
Per tant, si voleu viure amb intensitat el plaer d’aquests retrobaments fora de casa –si no és que el que voleu és passar desapercebuts–, el millor és portar algun senyal que us identifiqui pel que sou. Un badge a la solapa de la Seu d’Ègara, per exemple, podria ser un bon reclam… Però on els venen?
