Xavi Arnau, entrenador de hockey
El que volia era jugar a futbol, però el seu pare volia que els dissabtes fes una altra activitat i amb el seu germà el van apuntar a hockey i a l’Atlètic. “No sé per què els meus pares, i no els hi he preguntat mai, van escollir l’Atlètic, suposo perquè era un club jove”, comenta, i recorda que “sempre m’han explicat que em deixaven allà plorant”.
Va començar jugant de defensa i va acabar de davanter. Amb el primer equip de Can Salas ho va guanyar tot. “Deixes de fer moltes altres coses pel hockey”, assegura. La seva primera experiència fora va ser a anar mig any a jugar a la lliga alemanya. El Polo, posteriorment, li va trucar per anar a jugar a aquest club barceloní i “em vaig dir, per què no?, però mai pensant si algun dia viuré del hockey, també és una situació que t’hi trobes”. “Va ser una etapa molt maca també i estic molt content”, afirma.
S’ha format sempre en relació amb l’esport i en acabar la seva carrera com a jugador, no ha parat de ser entrenador. Si ha d’escollir, assenyala que “d’entrenador m’encanta i he fet feines molt bones, però quan hi ha partits d’alt nivell, m’agradaria estar jugant”. Del hockey actual, diu que “hem passat d’un hockey més tècnic a un on tot és molt físic” i troba a faltar a jugadors més espectaculars, com n’hi havia abans i considera que “s’ha perdut vistositat”.
Mai l’ha espantat sortir a fora i va entrenar al Club de Campo, a les noies i als nois, i després ha passat per Bèlgica i pel Japó. “Viatjar i veure món et dona la vida i és una experiència molt bona”, afirma.
