Josep Maria Biosca, president de l’Atlètic Terrassa Hockey Club
Fa uns tres anys, Leandre Negre, expresident de la Federació Internacional de Hockey, em comentava que era un bon moment per demanar l’organització del Mundial masculí i femení conjuntament per al 2022 a Terrassa.
D’arguments per proposar-ho en tenia de sobres, però la realitat ha estat una altra ben diferent, ni Mundial masculí i femení, ni tan sols un Mundial complet, però…
D’entrada, només hi havia una possibilitat que el projecte que fos es convertís en una realitat i això implicava que els dos actors principals d’aquesta obra, l’Ajuntament de Terrassa i la Federació Espanyola de Hockey, es posessin d’acord.
Què va passar durant aquests anys que aquella idea incerta acabés en un èxtasi col·lectiu a l’Estadi Olímpic de Terrassa?
Com a club terrassenc, juntament amb els altres tres que formem l’associació Hockey per Terrassa, haig de dir que donàvem suport a qualsevol projecte des del primer dia, només faltaria!
S’acostava el dia de la decisió final, proposta de candidatura i elecció de la seu. El president de la Federació Espanyola, Santi Deó, creu que les nostres opcions impliquen demanar només el Mundial femení i anar de bracet amb la Federació neerlandesa. En una entrevista, el mateix president deia en aquest mateix diari que si el tema econòmic no està ben resolt, no tirem endavant. Crec que vaig ser el primer a recriminar-li aquesta posició tan poruga. Només es parlava de despeses, del cost de la remodelació de l’estadi, de les administracions que no acabaven de prendre la decisió final de les seves aportacions… Ningú parlava d’ingressos, de patrocinadors, de la venda d’entrades, tot semblava només una gran despesa inassumible.
Terrassa, més enllà dels Jocs del 92 i el Champions Trophy del 2006, no ha tingut més experiències d’aquesta envergadura per demostrar la seva capacitat organitzativa i donar resposta en tots els sentits a un repte tan gran com és un Mundial.
Finalment, l’Ajuntament aprova el pressupost de la necessària reforma de l’estadi, la Federació ho comença a veure clar, per fi la maquinària es posa en marxa, la Federació Internacional ens concedeix la seu compartida amb els Països Baixos, però, això sí, les finals seran a la nostra ciutat.
Ja estem contents.
La renovada junta de la Federació Espanyola de Hockey posa al capdavant del Comitè Organitzador persones experimentades, liderades per David Serrahima. L’Ajuntament fa el mateix, el Servei d’Esports es bolca en l’organització amb el regidor d’Esports, Miguel Ángel Moreno, com a màxim responsable del Comitè, un expert en futbol que aquest mundial de hockey ha donat l’oportunitat de conèixer en tota la seva grandesa aquest esport olímpic.
Fins aquí tot és història.
Ara ens hem de situar a la plaça Mossèn Homs. 30 de juny, presentació del Mundial, barreja de hockey amb cultura popular, es palpa a l’ambient que estem a punt de viure un esdeveniment de gran envergadura.
La gent del hockey de Terrassa està preparada i neguitosa per començar. La ciutat és plena de reclams, parlen de llegendes, de comparacions amb altres ciutats a les quals sempre guanyem, no estic segur si això ha estat definitiu per motivar els nostres conciutadans que encara veuen el hockey com un esport que no acaben de fer-se seu.
L’1 de juliol comença la competició. No, aquí no vull parlar ni de la nostra selecció ni de la que s’ha proclamat campiona del món. Aquí del que vull parlar és de les cares de satisfacció que he vist que tant m’han recordat l’esperit del 92, el consistori en ple gaudint d’un escenari incomparable com ha estat el nou estadi tan ple d’aficionats, seguint amb passió un mundial femení. Per què em fa la sensació que trigarem a tornar a veure-ho?
La plana major de totes les federacions –Internacional, Europea, Espanyola, Catalana–, clubs, jugadors i jugadores, aficionats de casa i també dels països participants… curiosos, tots gaudint d’una organització perfecta.
El hockey ha tornat a fer molt per la ciutat.
