Joan Roma i Cunill, voluntari, membre-fundador de l’ADF Sobrepuny
Fruit d’un conjunt d’incendis a la meitat dels anys vuitanta, es van crear les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), d’acord amb l’Ordre del Departament d’Agricultura de 6 d’octubre del 1986 (programa Foc Verd).
Posteriorment, reforçada per la Llei 6/1988 Forestal de 30 de març. Aquesta creació va suposar una empenta important en la prevenció i extinció d’incendis, perquè agrupava ajuntaments, propietaris forestals, pagesos i ramaders, caçadors i voluntaris, en general. Qui és més coneixedor i interessat a protegir el territori que la gent que hi viu i que hi treballa?
L’entusiasme dels primers anys va suposar sumar esforços humans, tècnics i econòmics per constituir unes agrupacions que van desplegar esforços immensos per dotar d’infraestructures, equipaments i serveis tots els pobles. Es van comprar vehicles, material contra incendis, equips personals, emissores, etc. I el més important, es van fer plans per establir camins estratègics per poder arribar a tot arreu amb vehicles propis o dels bombers.
Els Ajuntaments, les diputacions, molt especialment la Diputació de Barcelona, amb dotacions anuals, permeten fer un manteniment de tots els camins, municipi per municipi, però també construir dipòsits d’aigua o adequar basses i posar hidrants a les xarxes d’aigua per facilitar la càrrega als bombers. També la Generalitat ha ofert cada any ajuts per al manteniment del material adquirit o per comprar-ne de nou.
Bé, el resum d’aquests 35 anys d’existència és clarament positiu. Són majoria les ADF, nascudes entre el 1986 i el 1990, que continuen vives i actives. Com a totes les associacions, pot haver-hi hagut alts i baixos, però en conjunt suposen una eina fonamental per a vigilar, protegir i extingir incendis, sabedors que són forces auxiliars dels Bombers. Ningú pretén substituir-los ni menystenir-los davant d’un enemic tan implacable com és un incendi. I sempre parlem d’incendis forestals, no urbans.
Però aquesta llarga existència sempre ha tingut moments de bonança entre administracions i moments de tibantor. Segons qui ha estat al capdavant del Departament d’Agricultura (ADF) i del d’Interior (Bombers), les coses han anat bé o no tan bé. Ara i aquí hem de dir que ens trobem en una etapa de mala maror. Per què?
Doncs perquè sota la justificació que ara alguns incendis són de nova generació, per acumulació de combustible en molts boscos, hi ha qui creu que les ADF han passat de moda. O, si voleu, no estan a l’altura dels nous reptes, de manera que hi ha una certa tendència o una clara voluntat d’apartar-les del lloc on han estat fins ara.
L’elaboració, redacció i aprovació d’un nou Pla d’Actuació del Grup d’Intervenció contra incendis, conegut com a PAGI, motiva aquesta mala maror perquè deixa les ADF com un instrument molt de segon nivell, per no dir tercer. Se’ls ve a dir que ja no estan preparades per a aquesta nova etapa, i millor quedar-se al poble i fer funcions molt secundàries. Una mena de servidores o criades dels Bombers, que són els qui hi entenen i estan preparats.
Cap dels que estem en una ADF, com a voluntaris o com a dirigents, hem pretès mai substituir els Bombers i encara menys donar-los-hi lliçons. En absolut. Però som els que millor coneixem els nostres boscos, les nostres cases de pagès, els rius i rieres, els punts d’aigua, etc. Sí, sí, ara hi ha drons, GPS, fotos satèl·lits, i mapes actualitzats constantment, i els Bombers disposen d’elements que abans no tenien, però el dia a dia de cada poble només el saben els que hi viuen.
Els Bombers més professionals sempre han sabut contactar i treballar amb les ADF. No fa falta mostrar galons per agafar el comandament. Les ADF han arribat centenars i milers de vegades, en aquests anys, en primer lloc a un incendi. És lògic, estem a tot arreu, i coneixem el país, de manera que quan es dona l’avís, en pocs minuts pot sortir el primer vehicle, la primera cuba, el primer equip per atacar el foc.
Quan arriba el primer destacament de Bombers, ens posem a la seva disposició i si al capdavant hi ha un veterà, en dos minuts queda resolt l’encaix d’uns i altres. Uns s’ocupen de la lluita, i els altres que la lluita no pari. Es porta aigua, s’estenen mànegues, es treuen els equips més adequats, si cal es prepara la intendència per resistir: aigua, fruita, aliments… al final, mèrit de tots, problema resolt.
Però aquesta dinàmica de bona col·laboració i cooperació està en crisis. El PAGI estableix un protocol nou, en què arracona les ADF i les situa en un pla molt inferior al que s’ha tingut fins ara. I els ajuts de la Generalitat no fan més que reblar el clau. Són ajuts per a manteniment, no per a noves adquisicions de material. Ja fa temps que es buscava aquesta via per evitar veure ADF amb vehicles nous que podien competir amb alguns dels Bombers, passats d’anys. De fet, els vehicles de les ADF són de petit format, simplement per portar 500 o 700 litres d’aigua, per poder donar el primer cop. O cubes, portades per tractors potents que puguin arribar a punts complicats amb dipòsits de més volum. Volum que primer serveix per a l’ADF, però que tot seguit alimenta els Bombers. En resum, el bon encaix entre ADF i Bombers ha estat la norma, i no s’han de buscar excuses en alguna fricció o algun incident per tenir visions diferents de com actuar davant d’un incendi concret.
Ara, les ADF volen veure la consellera Teresa Jordà, perquè no estan d’acord amb el PAGI ni amb les noves ajudes del departament, clarament insuficients i limitadores. Aquesta situació es podia haver evitat amb una mica de mà esquerra, consultant les ADF, i fent-les coneixedores i partícips d’un nou protocol. Ningú vol ser més savi que un altre, però a la professionalitat dels Bombers, afegir-hi el coneixement, estimació i voluntarietat de les ADF suposa millorar resultats contra l’enemic comú: el foc. Seria un greu error voler-ne prescindir.
