JOAN BOLDÚ
Els efectes de l’última crisi econòmica i social, la pandèmia, i la inflació accelerada per la invasió d’Ucraïna fan patent la vulnerabilitat humana.
Més pobresa, més desigualtat, més violència, més nostàlgia del passat, més temor per l’avui, més angoixa pel demà. Tenim davant nostre uns riscos de seguretat que amenacen a tothom, vivim en una època en què les mateixes cadenes de subministrament d’energies i d’aliments es converteixen en armes de guerra i, conseqüentment, la seva dependència es torna en fragilitat extrema. Cap on ens poden dur aquestes turbulències? Estem els ciutadans socialment i individual preparats per a suportar-les i superar-les?
Com afrontar-ho? Està de moda un concepte psicològic, la resiliència. Aquest terme fou emprat per l’enginyeria per a definir la capacitat que té un material per a recobrar la seva forma original després d’haver estat sotmès a una pressió deformadora. El vocable el prengué la psicologia –el segle passat– i el psiquiatre John Bolwby el definí com “el ressort moral, la qualitat d’una persona que no es desanima, que no es deixa abatre”. Té dos elements, la resistència davant de la catàstrofe i la capacitat de superació en circumstàncies difícils, i inclou també la capacitat d’un sistema social de fer front a les dificultats d’una forma socialment acceptables. De la dimensió col·lectiva de la resiliència s’encarreguen l’OTAN i l’Estat democràtic i de la dimensió individual n’ha de tenir cura cadascú de nosaltres.
L’OTAN compara la resiliència amb l’art de navegar en els torrents, com un procés on davant dels problemes cal mantenir-se estable, capaç de recuperar-se i de transformar-se. Ha aprovat la resiliència com a element estratègic, és a dir, per aconseguir més autonomia dels països no amics, més dependència dels països amics, estrènyer lligams amb països democràtics fora del marc de l’OTAN, l’est asiàtic -Japó, Corea del sud i Austràlia- per tal de fer front a les autocràcies que posen en perill els nostres interessos, els nostres valors i el nostre estil de vida democràtica. És bo recordar també que en temps de crisis plurals i d’individualismes molt accentuats que una democràcia és aprendre a conviure, a cuidar-nos perquè ningú és autosuficient ni aliè al món humà. És l’hora que els governs facin política social “resilient”, sobretot pels més vulnerables.
Tanmateix, per estar preparat per quan arribi la tempesta, no n’hi ha prou amb l’OTAN -la seguretat-, ni amb el govern -els recursos socials-. És necessari que cadascú de nosaltres, singularment, estigui preparat per quan vinguin mal dades. Com? Els problemes, les dificultats formen part de la vida diària dels éssers humans des de sempre. Aquests han hagut d’aprendre a sobreposar-se davant de les adversitats. La resiliència té semblances amb la pràctica de l’estoïcisme, el qual ens ofereix eines valuoses. Diu Sèneca que el mateix terra amb què ensopeguem ens serveix de suport per alçar-nos i avançar. En què ens podem recolzar per a superar dificultats? La resiliència estoica ens ensenya que hom pot contemplar -imaginar- les coses dolentes que poden succeir per dues raons: per prevenir que passin i si esdevenen inevitablement per pal·liar el seu impacte. Aquesta visualització ens ensenya a acceptar la vida que ens toca viure, però, alhora, ens prepara per als canvis que ens poden arrabassar allò que ens fa feliços. Ens ensenya a gaudir del que tenim sense aferrar-nos-hi.
L’estoïcisme també ens invita a practicar la “tècnica del control”, per la qual cosa és fonamental distingir entre les coses que podem controlar totalment, les que no podem controlar en absolut i aquelles que podem controlar relativament. Les primeres les podem controlar, les segones, no; i amb relació a les terceres, el nostre objectiu no és canviar el món, sinó fer el que estigui a les nostres mans per a facilitar certs canvis. Les coses són com són i no com voldríem que fossin o, segons la nostra opinió, com haurien de ser. Acceptar això no és resignar-se, sinó estar millor reparat per quan vingui la catàstrofe.
