Salvador Crsitau, bisbe de Terrassa
Des de fa alguns mesos aquest país que fi ns ara ens era força desconegut i molt llunyà se’ns ha fet gairebé present, habitualment present, a les nostres llars.
Malauradament, va ser primer el greu accident de la central nuclear de Txernòbil el que ens va donar a conèixer Ucraïna quan encara era una república de la Unió Soviètica, i ara ha estat una dolorosa guerra, que seguim dia a dia en directe pels mitjans de comunicació, i la presència dels refugiats entre nosaltres el que ens l’ha fet conèixer molt de prop.
Quan a les parròquies demanem als infants que facin unes pregàries, gairebé sempre hi és present el tema de la pau en el món: que desapareguin les guerres.
Però si aquest és un desig del cor de tothom, per què hi ha guerres? Per què, tot i saber-ne les terribles conseqüències, continua havent-n’hi? Totes les guerres, totes les violències, des de la mort d’Abel a mans del seu germà, tots els enfrontaments, els odis, les venjances, les lluites de poder, fi ns ara aquesta guerra d’Ucraïna, són fruit del desordre del cor dels éssers humans que tenim desitjos bons, però que preferim el nostre benestar, l’orgull, sortir-nos amb la nostra, preferim
el nostre egoisme al bé i la vida dels germans.
Davant d’això, pot sorgir una pregunta. Si Déu ens va crear a imatge seva, si diu el llibre del Gènesi que “Déu veié que tot era bo”, què és el que ha passat perquè aparegués la llavor del pecat que va fer malbé el pla de Déu sobre la creació? Com van aparèixer els odis, la violència, els desordres de tota mena?
És que, creats a imatge de Déu, ens va crear lliures, lliures com Ell. Lliures per escollir i fer el bé
encara que hem preferit l’egoisme, l’orgull, el domini sobre els altres, la desobediència, la supèrbia, i continuem escollint moltes vegades el mateix. I tot això prové del desordre del cor i d’una mala gestió d’aquesta llibertat que ens ha fet semblants a Déu.
Però Déu no s’ha desentès de nosaltres. Ha vist la nostra pobresa, la nostra malaltia i ha vingut a salvar-nos. Ens ha pres damunt seu com el bon samarità per guarir-nos, i ha pagat el nostre rescat amb el preu de la seva sang. Déu ha refet el seu pla d’amor amb més amor.
Només Ell pot salvar-nos de nosaltres mateixos, de la nostra autodestrucció, perquè les guerres són això, destrucció de nosaltres mateixos. Però Déu s’ha encarnat, s’ha fet home, ha mort per nosaltres, ens ha redimit, ens ha salvat, ens ha donat una vida nova, ho ha renovat tot.
No pensem, però, només en les guerres que hi ha en el món. Pensem també que entre nosaltres, a les nostres famílies, entre els veïns, entre els companys, també hi ha veritables guerres, petites potser, però capaces de destruir-nos com a persones i apartar-nos de Déu.
Mirem el Fill de Déu clavat a la creu, i descobrim el seu amor infinit per nosaltres, acollim aquest amor seu i portem-lo a la nostra vida concreta i real. Fem-lo present en el món sent portadors
de pau. Preguem per la pau a Ucraïna i al món, recordem la pregària de Sant Francesc d’Assís:
Senyor,
Feu de mi un instrument de la vostra pau. Que on hi hagi odi hi posi jo amor. On hi hagi ofenses
hi posi perdó. On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat. On hi hagi dubte hi posi fe. On hi hagi desesperació hi posi esperança. On hi hagi tristesa hi posi joia.
Mestre,
Feu que jo vulgui més aviat consolar, que no pas ser consolat. Comprendre, més que no
pas ser comprès. Estimar, més que no pas ser estimat.
Perquè és donant-nos que obtenim. És oblidant-nos que ens trobem. És perdonant que som
perdonats. És morint que ressuscitem a la vida eterna. Amén.
