La Festa Major de Terrassa és plena d’activitats d’allò més variades. Un dels clàssics són les visites guiades que permeten als terrassencs conèixer el patrimoni de la ciutat i la seva història. Enguany, el Museu de Terrassa ha ofert dues visites sota el títol “El Municipi Flavi d’Ègara“, que han permès als participants viatjar entre el segle V aC i el segle V dC.
Tot i que arqueològicament queda poca cosa, encastat tant en els murs de les parets de les Esglésies de Sant Pere com en el subsòl de la Seu d’Ègara, hi ha molts vestigis que parlen d’aquesta època antiga. L’istme de Sant Pere, el punt on s’ajunten el torrent de Vallparadís i el torrent de Santa Maria, era una zona en forma de península molt ben protegida per l’est i l’oest, al costat de l’aigua. Era un lloc d’hàbitat privilegiat. De fet, en les excavacions arqueològiques que s’hi han fet, s’han trobat restes dels últims 6.000 anys d’història.
En el Neolític mig ja hi vivien pagesos (s’hi ha trobat el fons d’una ceràmica i un retall al terra) i es creu que des d’aquell moment, l’istme de Sant Pere va ser ocupat ininterrompudament fins a dia d’avui. La primera ocupació ben documentada data, però, del segle V aC. S’hi han trobat evidències d’un poblat ibèric, alguns murs amb continuïtat que fan pensar en més d’una casa i passos interiors o carrers, ha explicat l’arqueòloga Sílvia Comelles.
Els íbers d’aquesta zona eren pagesos que cultivaven cereals (feien servit sitges per mantenir-lo en bones condicions) i que van entrar en contacte amb grecs i fenicis, amb qui comerciaven. Els estudiosos ho saben perquè han trobat un peveter fenici i ceràmica d’importació grega. També s’ha trobat quatre forns de reducció de ferro, que fan pensar que aquest poblat podria tenir també una funció de proveïment d’aquests materials a un territori més gran amb petits llogarets; així com fuselloles que indicarien que una altra de les activitats principals era el tèxtil.
A l’actual Seu d’Ègara s’ha trobat un munt de sitges, marcades amb cèrcols / Lluís Clotet
En la Geografia del científic alexandrí Claudi Ptolemeu es fa referència a aquest poblat ibèric com a Ègosa però s’especula que caldria posar aquesta denominació en dubte atès que es pot tractar d’un error en la transmissió del text de Ptolemeu al llarg de l’edat mitjana i que, molt probablement, el nom d’Ègara ja fos vàlid en època ibèrica.
A partir del segle II aC va començar la romanització del Vallès, que va canviar la religió, la llengua, i la gestió del territori. En una sitja s’ha trobat una base de vol de ceràmica d’importació romana amb el nom de la família propietària escrit encara en grafia ibèrica i una llosa funerària dedicada a una dona amb romà però cognom ibèric.
Durant la primera època de la romanització Ègara estava controlada per la civitas de Barcino. El segle I, però, l’emperedor Vespasià, que era de la dinastia Flàvia, va fer un esforç important per dotar de ple dret tot els ciutadans íbers d’aquesta zona. L’emperador va donar aleshores la municipalitat a Ègara, que va deixar de dependre de Barcino, passant a ser el Municipi Flavi d’Ègara. Ègara, però, no era aleshores una ciutat, sinó un municipi sine urbe en el que hi vivia molta gent però no de manera concentrada sinó escampada pel territori cultivant vinya, oliveres i conreant cereals. Fina ara s’han documentat fins a 14 viles, que en el Vallès es calcula que podien arribar a tenir 150 o 200 persones, controlades molt possiblement des de l’istme de Sant Pere, on hi devia haver un fòrum (una plaça major), una cúria amb el govern municipal i el lloc des del qual s’impartia justícia i possiblement un o dos temples.
/ Lluís Clotet
A l’actual església de Santa Maria es conserven encastats a les parets dos pedestals de dues estàtues que estaven en aquesta plaça, un dels quals dedicat a Antoninus Pius i on hi consta la inscripció “M F Egara”, de Muncipi Flavi d’Ègara. “Gràcies a aquesta F hem pogut datar quan es fa el nostre municipi, que és en època Flàvia. L’únic flavi que fa això és Vespasià i, per tant, ho podem localitzar molt bé en els anys 70 del segle I”, ha destacat Comelles.
A la dreta de l’actual església de Sant Pere (si mirem la porta d’entrada actual), s’han trobat fonts de dolia, grans recipients on es guardava el vi. “Ègara era un establiment rural de grans dimensions; de molta importància econòmica per a l’imperi, però rural. Ens hem d’imaginar un punt administratiu i la resta, dedicat exclusivament a exprimir la riquesa rural d’aquest territori”, ha explicat Comellas.
Al recinte també s’ha pogut documentar una domus romana amb un impluvi visible just a l’entrada de l’actual recinte de la Seu d’Ègara, després de passar pel centre de visitants. Es tracta d’una casa del segle I que es creu que en un principi era la seu de la cúria i que més tard va passar a ser una domus eclesiae, una casa que tenia les funcions d’església quan els cristians no podien practicar la seva religió de manera oberta. S’han trobat fins a set habitacions funeràries.
L’any 313, quan ja es va permetre als cristians exercir lliurement la seva religió, es va començar a construir una església nova que es va acabar l’any 340 aproximadament (era just davant de Santa Maria). Cap a l’any 450, quan s’instaura el Bisbat d’Ègara, aquella domus serà la casa del bisbe des d’on es controlarà tot el territori d’Ègara, i l’església acabada cap al 340, la primera catedral d’Ègara.
