David Iglesias Xifra, membre de l’assemblea de la CUP Terrassa
Diuen que la memòria col·lectiva es perd molt fàcilment i que oblidem ràpidament coses que han passat fa poc i queden soterrades per altres esdeveniments més propers en el temps. També és cert que hi ha fets que ens queden gravats a la memòria per sempre i es recorden nítidament.
A quin balcó sortíeu a aplaudir les treballadores de la sanitat pública durant els moments més durs de pandèmia i de confinament durant la Covid-19? On éreu quan ens vam adonar que la sanitat privada va esdevenir inútil quan venen mal dades? Amb qui vau comentar que la sanitat pública és la que realment funciona, és la més justa i la de tothom? Segur que teniu resposta a aquestes preguntes.
Aquesta va ser la part positiva de la desgràcia, veure a la pràctica com la sanitat pública respon de manera equitativa, solidària i valenta a tot problema de salut en el qual ens podem trobar. I tot això a pesar d’administracions i administradors que anteposen l’economia i els interessos, tant els propis com els dels oligarques. Desgraciadament, a Terrassa som els conillets d’índies de la privatització dels serveis públics sanitaris essencials amb el monstre fagocitador de Mútua de Terrassa.
A qui li falla la memòria? O, millor, per què la memòria és tan curta per a segons qui? Feia molt de temps que es feia necessari un CAP al barri de Can Roca. Primer, com a servei essencial del barri i, segon, per a descongestionar el CAP Rambla. Un cop construït, el conseller Josep Maria Argimon, el primer amnèsic, fa que la gestió sigui pública (a diferència del CAP Rambla, que és de Mútua), però com a contraprestació per les 22.000 usuàries que perd el CAP Rambla fa que totes les derivacions vagin a Mútua de Terrassa. Això vol dir que les hospitalitzacions, les visites a especialistes, els tractaments, etc. vagin a parar a una empresa privada, amb preus de privada, amb els interessos de la privada i pagui la pública, o sigui, nosaltres, i s’enriqueixin uns pocs. Aquesta decisió del CatSalut clarament obvia tant les usuàries com les treballadores afectades i el sistema públic de salut.
Als faltats de memòria també podem incloure l’alcalde Ballart, qui, en ja plena campanya per al 2023, defensa la posició del comitè d’empresa del CST (Consorci Sanitari de Terrassa, el més proper a públic que tenim a Terrassa), de Marea Blanca i altres entitats en favor de la gestió pública al 100% del CAP de Can Roca. Llàstima que ara fa un any el mateix Ballart va perdre l’oportunitat de donar suport a la moció presentada per la Plataforma en Defensa de la Sanitat pública i vint-i-cinc associacions locals que demanaven el suport al consistori, al CatSalut i al Parlament de Catalunya per a un nou model per a la sanitat de la nostra ciutat que fos 100% públic.
L’Associació de Veïns de Can Roca s’ha mostrat favorable a les derivacions a la Mútua per qüestions de mobilitat, encara que, com la FAVT, es mostra defensora de la gestió pública. Un cop més, les veïnes es mostren reticents al model que prioritza el benefici privat sobre el bé més preuat que tenim: la vida de les persones. Aboquem persones, moltes d’elles grans, a un sistema que els costa d’entendre i on es troben indefensos davant els abusos administratius de les entitats sanitàries privades. Un sistema que anomenen dual, però que en realitat són dos sistemes paral·lels desconnectats entre ells, amb el que suposa per a la salut de l’usuari.
Fa molt poc temps que vivíem una situació d’emergència sanitària i el clam general tant de la gent com de les administracions era el d’admiració a la feina feta pels serveis sanitaris públics. S’evidenciava la necessitat d’augmentar els pressupostos en sanitat i es veia claríssim que era el futur. Només ha calgut que es tornés a la normalitat per veure que la situació a la sanitat pública fes un pas enrere amb relació a la situació prepandèmica: consultes telefòniques innecessàries, augment de les derivacions a la privada, llistes d’espera camuflades, precarització de les treballadores i tornada als models privats com ha estat el CAP de Can Roca.
El desfici del CAP de Can Roca és la demostració que als poders, tant local com principatí, els importa ben poc les usuàries i les treballadores de la salut, però sí que els preocupa, i molt, ballar al so que marca el capital personificat en Mútua de Terrassa, que fa 60 anys que practica el caciquisme a la nostra ciutat, des del Franquisme als nostres dies, fins i tot els partits que s’anomenen d’esquerres han fet els ulls grossos.
Parlem de Terrassa, però, desgraciadament, aquest model híbrid publicoprivat s’estén arreu. Com ja hem dit, la nostra ciutat ha estat el conillet d’índies de la privatització de la salut. Doncs ja és hora que Terrassa es desempallegui del llast privat. Hem de caminar cap a una sanitat 100% pública i vetllar per les usuàries i treballadores fent un Pacte Local de Salut que tanqui la porta definitivament a la sanitat concertada i privada. Sense por, sense vergonya i sense deixar-se intimidar ni pels poders instaurats ni per la força del costum.
