Semblava una boutade, i segurament ho era, però ha servit perquè els presents es topessin de cara amb el nus de la qüestió: una policia municipal de Terrassa ha anunciat que la Unitat de Relacions i Mediació amb la Comunitat (URMEC) del cos local havia donat amb la solució a la xacra de l’assetjament escolar i algú ha repartit petites caixes perquè cada assistent a la jornada de sensibilització d’aquest dimecres l’obrís i mirés el seu interior. Què hi havia dins? Un mirall. Abans, un vídeo en el qual diversos joves tenien dificultats per aguantar la mirada a una culturista a la qual abans havien criticat via missatges telefònics havia incidit precisament en això: en la necessitat de promoure l’empatia entre els més joves per lluitar contra un fenomen que les noves tecnologies han amplificat.
L’institut Terrassa ha acollit aquest dimecres la segona jornada de sensibilització contra l’assetjament escolar, organitzada per la Policia Municipal, una iniciativa que ha inclòs una ponència sobre els protocols de la URMEC i el servei municipal d’Educació i tres xerrades i una taula rodona. Ha de quedar clara la necessitat “de no romandre immòbil davant d’un cas d’assetjament, se sigui víctima o testimoni d’aquest”, diu la policia.
Moment de la jornada d’aquest dimecres / NEBRIDI ARÓZTEGUI
El vertigen de la realitat, com sempre, va molt per davant dels remeis i la primera definició científica, canònica, de l’assetjament no es va formular fins a 1994, quan el psicòleg finlandès Dan Olweus va parlar de l’assetjament com “el sotmetiment d’una víctima de manera reiterada i prolongada”, un sotmetiment perpetrat per una o diverses persones en el marc d’una relació asimètrica de poder. “No és un fet aïllat, sinó un cúmul de conductes”, ha recalcat la criminòloga Victòria Fernández Cruz, i ha afegit el paper rellevant que hi juguen els espectadors, sigui el grup escolar o els professors. L’assetjament ha canviat i l’escenari i s’ha tornat molt més complex amb les noves tecnologies, esdevenint “un acte agressiu i intencional”, repetit en el temps, amb l’ús de formes electròniques de contacte, i contra víctimes que no es poden defensar fàcilment.
Fernández ha traçat les diferències entre l’assetjament de sempre i el cibernètic, el directe “i a la cara” enfront de l’indirecte i emparat en la invisibilitat, el de context escolar enfront del de radi infinit de les xarxes, el que se cenyia a l’horari escolar enfront del qual ara es perpetra 24 hores al dia, set dies a la setmana. Abans hi havia puntades, aïllament, exclusió. Ara hi ha còmplices de l’agressor que graven els maltractaments i els difonen, i ara com abans, els xantatges i les humiliacions es repeteixen, però en format diferent “i amb formes més subtils”, en paraules de la criminòloga.
Anonimat
“Molts experts asseguren que el ciberassetjament no és un fenomen nou, sinó l’extensió de l’assetjament tradicional en un món virtual”, ha assenyalat Fernández abans de desgranar alguns aspectes que caracteritzen aquesta nova era del maltractament digital: l’anonimat, la disminució de l’empatia i el remordiment, la despersonalització de la víctima, l’audiència il·limitada. “Ens movem per emocions. Si no veig a la víctima, em desinhibeixo i això facilita l’agressió”, ha afirmat l’experta.
Els perpetradors poden haver estat víctimes, també. I segurament, necessiten ajuda, també. “Ningú fa mal si està bé”, ha especificat Mireia Llardén, una víctima que ara ha impulsat un projecte per ajudar altres damnificats. Passat el temps, Mireia ha pogut arribar a conclusions sobre el que li hagués agradat que passés quan se sentia desvalguda. “M’hauria agradat que es parés una classe si era necessari per baixar la tensió d’un conflicte, que s’impartís educació emocional en totes les matèries, que es fomentés l’esperit crític per evitar complicitats i impedir la por que molts sofreixen a quedar-se sols si no secunden determinades conductes. I m’hauria agradat que el professorat hagués estat més atent en els àmbits on passen aquestes coses, als passadissos, al pati”.
Què fer
“Quants de vosaltres teniu un Instagram privat?”, ha preguntat Victòria Fernández al públic. S’ha alçat una mar de mans i de sobte ha arribat el bany de realitat: “És fals. No hi ha Instagram privat. Qualsevol seguidor pot fer una lectura de pantalla i difondre-la”. Fernández ha intentat desmuntar mites i cridar l’atenció sobre el bon ús de les tecnologies. Com es pot fomentar aquesta utilització racional per part dels menors? No hi ha fórmules màgiques, però sí recursos. Els adults han de conèixer les noves tecnologies, planificar el seu ús responsable (amb horaris, per exemple), crear espais de diàleg i confiança, ensenyar a gestionar les emocions en internet i ajudar els menors a pensar de manera crítica. “I descarregar-ho tot, i remenar-ho”, recomana Victòria Fernández. A Espanya, el 95% dels menors en edats compreses enrtre els 12 i els 18 anys usen internet cada dia.
Contactes
La Generalitat disposa d’un protocol a disposició de famílies i centres educatius. La Unitat de Suport a l’Alumnat en situació de Violència (USAV) atén una mitjana de dos casos diaris. Els menors poden demanar ajuda o donar informació amb el número de telèfon 116111 (la consulta és anònima) i els adults poden contactar amb el 900923098.
En alerta
Les autolesions o els intents de suicidi són el símptoma extrem i el menys freqüent. Abans hi ha altres indicadors per detectar víctimes: problemes amb l’alimentació, insomni, tics, absentisme, soledat, descens del rendiment, dependència del mòbil, tristor quan s’acaba d’usar el dispositiu, canvis sobtats d’humor o inclinació a compartir informació personal (vídeos, per exemple) per internet.
Cristina Gutiérrez-Lestón
Cristina Gutiérrez-Lestón durant la seva intervenció / NEBRIDI ARÓZTEGUI
”Un dels nostres problemes més grans és la dissimulació, fer veure, amagar-se, maquillar-se. Quan et disfresses, tu mateix no t’estimes perquè no ets tu”. Cristina Gutiérrez-Lestón, escriptora, educadora emocional i directora de la Granja Ability Training Center, ha cridat a pares i docents a lluitar per augmentar l’autoestima dels infants com a arma per a combatre l’assetjament. Una persona amb confiança és menys vulnerable. “Als nens cal dir-los: ‘No vull un fill 10, et vull a tu’. Repetim als nens frases que ajudin i cuidin, i que fomentin l’autoconeixement. I els hem de dir la veritat”. Cal deixar-los clar que són “molt més que les seves pors”. L’escriptora ha recordat la frase del Miquel, un nen de 12 anys: “M’han criticat tant el que faig malament que ja no sé el que faig bé”, i va reiterar la importància de l’empatia, sense la qual “hauríem desaparegut com a espècie”. El paper dels pares no és el d’usurpar el bolígraf “amb el qual els infants han d’escriure el llibre de la seva vida”. Promoure l’autoestima és crucial per evitar el gregarisme. “Com brillar si només segueixes?”, és una de les frases que proposa l’educadora.
Victòria Fernández Cruz
La criminóloga Cristina Fernández Cruz / NEBRIDI ARÓZTEGUI
”La víctima s’ha de sentir escoltada i protegida i l’agressor ha de saber que està incorrent en una falta greument perjudicial”. Victòria Fernández Cruz, criminòloga i especialista en assetjament, ha estat directa: totes les sospites han de ser notificades a les autoritats, i en parlar d’autoritats es parla de policia, jutges i Fiscalia, també. Fernández ha advocat per no demonitzar les noves tecnologies i sí fomentar el seu ús racional, acompanyant als menors i prenent consciència que les coses han canviat, i molt: “Accions que es jutgen com a assetjament en un context ‘offline’, en l’àmbit ‘online’ són interpretades com a normals. Cal intervenir en aquesta situació”. Victòria Fernández és professora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col·labora amb la Fundació Vicky Bernadet de prevenció de l’abús sexual infantil. La criminòloga proposa augmentar la intervenció i la prevenció en el món virtual tenint en compte factors de risc com l’ús excessiu de les noves tecnologies o la condició sexual de les víctimes: “Les persones LGTBIQ+ tenen tres vegades més possibilitats de sofrir assetjament que la resta”.
Mireia Llardén
Mireia Llardén va ser víctima d’humiliacions / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Mireia Llardén sap del que parla. Té 23 anys i va ser víctima d’assetjament en la infància i l’adolescència. A P3 la perseguien dues companyes per pessigar-la “i la mestra no feia res”, a segon de primària integrava un grup d’amigues que aviat va quedar sota l’influx d’una nena, la líder, que va instaurar “una espècie de dictadura” i ella, Mireia, va rebre el rebuig perquè no volia seguir aquell corrent tòxic que en l’adolescència es manifestava a veure vídeos “inadequats”, fumar, “anar amb nois més grans”. “Entre totes em van fer la vida impossible. M’insultaven, em ridiculitzaven, m’excloïen, em feien bromes pesades, m’amagaven l’estoig, jo era l’extravagant que llegia”. Un dia es va trobar a l’escola un cartell: “Mireia no”, resava. Sofria malestar, insomni. La “líder” li va tirar la bossa en mig d’una carretera i li va etzibar: “Tant de bo t’atropelli un camió i et moris”. Es plantejava si valia la pena viure. Va haver de marxar des del seu poble de Lleida a Barcelona a cursar el batxillerat i va plorar, aquesta vegada d’emoció, quan la van acceptar com una més en una residència.
