Què trobarà el lector al nou llibre? De fet, només hi ha un llibre, que és el “Dietari” sencer, però ens va semblar que valia la pena editar-lo en forma de dos llibres. És tota la resta del període, fins que vaig ser inhabilitat, i el lector hi descobrirà el mateix, les reflexions que faig cada dia i el valor que pot tenir és que recull les opinions en fresc d’una persona que està al capdavant del país i que cada dia va apuntant el que més li ha xocat, impressionat, decebut o agradat d’aquells dies. Té aquest punt de directe que és important per rendir comptes a la ciutadania.
Pot haver-hi alguna cosa que sorprengui? Crec que no, però sí que combina un dietari polític, però també és un dietari íntim, del que a mi em passava i de com em sentia, de la meva relació amb la família. Des d’aquest punt de vista, no és un llibre estrictament polític.
Ha quedat molt per dir? És possible que aquest dietari sigui un punt injust o parcial, perquè, potser, allò que vaig escriure aquell dia no era el més important del que havia passat, però era el que a mi em semblava que valia la pena reflectir. El dia que sigui, d’aquí a uns anys, quan escrigui les memòries, amb una visió més retrospectiva, penso que sí que serà possible explicar-ho tot d’una altra manera.
És a dir, no hi haurà una tercera entrega del “Dietari de Canonges”. No. Ho deixem per a unes futures memòries.
Les està escrivint? No, però crec que val la pena fer-ho, perquè donar testimoniatge i rendir comptes amb la ciutadania sempre està bé i és necessari.
Es va sentir molt sol en aquell període? Sobretot en les hores greus, del 15 de març al 15 d’abril, que vaig estar confinat a Canonges. Estava sol dia i nit, excepte una persona que em venia a ajudar amb el dinar i el sopar. No hi havia ningú més. És un moment de solitud física total i també hi ha la solitud política, que és diferent i s’ha dit molt de mi, el president en solitari. A vegades, ha estat una solitud volguda i no he acabat d’entendre gaire la classe política catalana, i una manera d’escapar-me era anar una mica a la meva i tenir una relació més directa amb la ciutadania, que sempre m’ha rebut molt càlidament.
No es va sentir mai còmode a la política catalana per algun motiu concret? Primer de tot, jo no tenia previst ser president de Catalunya i no vaig fer res per arribar-hi. El moment era greu i estàvem sense institucions, amb el 155, amb mig govern a l’exili i mig govern a la presó. Ara, jo em pensava que érem continuadors d’aquell moment i, per tant, anàvem amb un objectiu clar, cap a la independència, costés el que costés. També és cert que hi havia uns judicis polítics pel mig. M’adono que no tothom està disposat a tirar cap a la independència i tinc un moment de desacord, perquè havíem vingut a continuar. Després de la sentència, quan veig que no és possible, dic que no em veig amb aquesta funció de president i quan aprovem els pressupostos, convocaré eleccions. I enmig, va arribar la pandèmia.
Amb decepcions personals i polítiques importants? Sí.
Va arribar a la presidència, potser, en un dels pitjors moments en els últims trenta o quaranta anys? A vegades, crec que sí i envejo el president Puigdemont, que va arribar a la presidència i es troba un país a l’alça. I jo em trobo un país en estat de xoc. I una pandèmia que no ha passat en segles.
També ha rebut com una estora i fins i tot s’ha dit que no li deixaven entrar al despatx de Puigdemont i que feia el que ell li deia. Fa mal tot això? Ja sabem que el món de la política no és de cotó fluix i els adversaris aprofiten el que sigui. Més que aquest fet, perquè cap decisió que vaig prendre estava condicionada pel president Puigdemont, el que em va doldre va ser la campanya del president racista i xenòfob que va circular bastant, perquè aquell personatge no era jo. En poc temps vaig aprendre molt.
Es penedeix d’alguna cosa? Tornaria a ser president. Hi ha decisions que et sap greu no haver pogut prendre.
Segueix la política actual? Continuo compromès amb aquest país i m’interessa saber què està passant i, com molta part de la base independentista, estic decebut amb aquest atzucac on estem. No hi ha un traçat de quin camí podem seguir tots plegats, i això t’incomoda.
Arribarà la independència de Catalunya? Sí, n’estic convençut i el pas que fa aquest país, a les eleccions del 2015, va ser molt important. I hi havia un horitzó molt clar a seguir, que és una ruptura democràtica perquè l’independentisme veu que no té cap altra opció amb l’Estat espanyol que aquesta ruptura si vol aconseguir la independència.
