Terrassa és una ciutat LGTBIQ+ friendly, amb un alcalde que en fa bandera, una regidoria del i per al col·lectiu, un Servei d’Atenció Integral, i un arc de Sant Martí que decora bancs i carrers. Avui, Dia Internacional de l’Orgull LGTB, la ciutat mira cap a un col·lectiu cada cop més empoderat, que recorda com de lluny és encara l’horitzó de la igualtat i la no discriminació. També a Terrassa. Només cal preguntar quantes persones trans treballen a un despatx d’enginyeria, una escola o un supermercat de la ciutat. O quantes noies lesbianes mostren la seva afectivitat en públic sense rebre cap comentari o insult. El Dia de l’Orgull se celebra avui, 28 de juny, en commemoració del gest de rebel·lió del col·lectiu a Nova York, l’any 1969, quan per primera vegada gais, lesbianes, travestis i transsexuals van dir prou. Cinquanta-tres anys després encara hi ha molts motius per a la reivindicació. Avui analitzem alguns dels episodis de discriminació que cada dia pateixen les persones no heterosexuals. Moltes han de suportar com els criden pel carrer “maricón” o “bollera”, com els ofenen en xarxes i els agredeixen a les zones d’oci. Ho fem l’endemà que el Consell de Ministres va aprovar la llei trans que permet modificar el sexe al DNI sense informe mèdic. Les lleis avancen a passes curtes, mentre al carrer creix la intolerància i la igualtat continua pendent.
Insults i agressions al carrer
“Maricón!” “Bollera!” “Trabolo!”
A cau d’orella, en to amenaçant, a la discoteca o a qualsevol festa. O a crits, al carrer, a ple dia. Avui és pràcticament impossible trobar una persona del col·lectiu LGTBIQ+ que no hagi viscut personalment la humiliació de ser increpada per la seva condició sexual. Aquesta és la dimensió més oculta de la discriminació, la que pràcticament mai arriba a les comissaries. Les estadístiques policials no reflecteixen aquesta amenaçant realitat quotidiana, que es dóna als espais públics i als centres d’oci, una “violència negra”, com la defineixen al col·lectiu, de la que no hi ha registre.
Un mercat laboral transfòbic
La independència econòmica és essencial per al desenvolupament personal i opera com a eina protectora front l’exclusió social. En aquest context, les persones trans s’enfronten a un mercat laboral que les ignora, quan no les exclou de manera explícita o les sotmet a diferents formes de violències. Les dones trans són doblement discriminades, pateixen més estigmatització, més precarietat laboral i hipersexualització que els homes trans. Segons una enquesta publicada el 2020 per l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA), el 77% de les dones trans han patit alguna situació de discriminació a l’hora de buscar feina a l’Estat espanyol. Aquesta discriminació acaba expulsant les persones trans del món laboral, com queda palès en l’elevat índex d’atur que hi ha al col·lectiu. L’any 2019, al voltant d’un 85% de les persones trans es trobaven a l’atur a Espanya, segons un informe del sindicat UGT. En aquest context, el col·lectiu trans posa el focus en el cas argentí, pioner en l’aprovació d’una llei de contingència trans. La norma estipula que l’Estat Nacional garantirà que un 1% de la plantilla contractada serà trans.
L’objectiu de la llei argentina hauria de ser un referent pels països que, com l’Estat espanyol, es mostren al món com a exemple dels avenços en drets LGTBIQ+. A Argentina, les empreses estan obligades a complir els requisits contractuals de no discriminació i garantia d’espais segurs, a canvi d’incentius econòmics. A la comarca, l’associació Actuavallès i la iniciativa Ca l’Enredus impulsen cada any la fira TransLaboral, un espai de trobada per a entitats, empreses i administracions públiques, on debatre sobre els reptes als quals s’enfronten les persones trans per accedir a un lloc de feina, així com les estratègies per garantir la inserció laboral del col·lectiu.
Els adolescents, la vàlua més vulnerable, i l’homofòbia “progre”
L’adolescència és el moment de construir identitats i la família l’entorn de seguretat. Però la resposta no sempre és l’esperada. La por a no ser acceptat, al rebuig, a la marginalitat o a la mofa porten encara molts adolescents a amagar la seva condició sexual. Que no se’m noti la ploma. Que no pensin que sóc una “marimacho”. En entorns aparentment tolerants, el rebuig encara és més dolorós, expliquen des del col·lectiu. Carme Fuentes, vicepresidenta del Col·lectiu LGTBIQ+ Terrassa explica que “moltes famílies inclusives, que veuen documentals LGTBIQ+, a l’hora de la veritat s’espanten i exerceixen pressió sobre els fills perquè s’ho pensin”. Els i les adolescents busquen en la família la seguretat, però “estem veient casos de pares i mares que responen amb un ‘ja parlarem’, ‘ja et passarà’ o ‘patiràs molt, espera que canviaràs de gustos’”. Recentment, en un “role play” a un institut de la ciutat, tres nois es van oferir per recrear la reacció d’una família a la notícia que el seu fill era gai. “El noi que feia de pare va actuar com el seu pare i es va mostrar comprensiu”, explica la Carme Fuentes. “L’alumne que feia de mare es va comportar com la seva, i va actuar admetent la realitat, però advertint al fill que no volia problemes”. Per sorpresa de tots, l’alumne que feia de fill va confessar que era gai i va explicar la seva experiència. Quan ho va explicar als seus pares es van mostrar comprensius, però el van cosir amb frases com ‘no ho diguis’, ‘la sexualitat pot canviar’, ‘ja has estat amb un noi?’ o ‘prova-ho tot i ja decidiràs’. L’homofòbia a casa ”és especialment dura perquè és on esperes més recolzament, en un moment clau per a la teva identitat”, comenta Fuentes.
El rebuig a la visibilitat lèsbica
Lo gai és “mainstream” i les dones lesbianes demanen poder expressar-se amb normalitat, caure igual de bé i trencar amb els estereotips de la “ploma simpàtica” i la “marimacho amargada”. El tic masclista actua de manera especialment cruel amb les dones lesbianes, condemnant-les a l’estigma de l’erotisme heteronormatiu. De totes les discriminacions que pateixen les dones que estimen altres dones, el de la dimensió afectivosexual és un dels més sagnants. Qualsevol mostra d’afecte entre elles en públic o en xarxes provoca dues reaccions: o el rebuig, amb insults i vexacions, denuncien, o els comentaris masclistes: “Com m’esteu posant. El que necessiteu és una bona polla” o “aneu mal follades”, són els comentaris més habituals. Les noies joves, molt empoderades, es mostren amb més naturalitat i ho fan en tota la diversitat del col·lectiu. Un gest que no les protegeix dels comentaris masclistes, que se sumen a l’estigma de les agressions i la invisibilitat.
