Del Vapor Galí, com passa en molts altres edificis que van ser extirpats, només en queda, suposem, el record. Ja hem abordat amb anterioritat que hi ha construccions que, dissortadament, ja formen part de la memòria dels que van tenir el plaer i l’oportunitat de veure’ls en peu. Ha passat i ara ja no hi ha marxa enrere. Són decisions que es van prendre en el seu dia i no hi ha retop.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
Era un complex tèxtil de dimensions més que respectables i ara queda només la xemeneia com a testimoni de què va ser i ara no és. S’ha de reconèixer que, sent conscients que no hi ha una marxa enrere i res farà que torni aquest edifici, que l’aspecte actual de la ubicació no queda gens malament. Fins i tot, hi ha un monument dedicat a la bicicleta que, pels que són fans o addictes a aquest mitjà de transport, serà tota una satisfacció.
Personalment, no en soc de fan, si bé el ciclisme és un esport que ha anat lligat durant molt de temps a la meva vida. Recordo aquells temps d’Eddy Merckx, Luis Ocaña o Fuente, conegut com “El Tarangu”. I després els anys de Bernard Hinault, Miguel Indurain i altres. Seguia les curses, com feia molta gent.
Tornant a la realitat, podem dir que el que ja no hi és, no hi és, si bé mai es podrà arrabassar el record o la memòria de la gent.
