Ramon Bosch
Quan jo era petit, a Can Palet, els carrers encara eren de terra. Recordo perfectament la indignació que vam experimentar tots els infants quan van asfaltar el carrer de Concepción Arenal.
Van eliminar tots els “guàs”, els forats que hi teníem per jugar a les bales. Fins aleshores, en aquells carrers de terra es feien les fogueres de Sant Joan. La que quedava més a prop de casa era la del carrer Colom, al solar de l’antic camp del Sant Josep, però crec recordar que se’n feien d’altres per tot el barri. Algun any, no sempre, havia acompanyat els amics del meu carrer a buscar caixes de fusta i mobles vells per les cases per fer servir de combustible a la foguera, que sempre, o gairebé sempre, començava a cremar abans que es fes fosc pel descuit d’algun veí o per la trapelleria d’alguns adolescents.
En tot cas, era un motiu de retrobament amb els veïns per fer petar la xerrada una estona i d’enfortir els llaços de la comunitat, excepte, és clar, amb aquells que havien fet que la foguera cremés abans d’hora.
Era una manera modesta i austera de celebrar la tradició. La que ens podíem permetre en aquells anys la majoria de gent que vivia a Can Palet: menestrals i obrers de les fàbriques tèxtils. Els infants rascàvem els mistos Garibaldi per l’arrebossat de les parets –algunes quedaven ben galdoses– i els més afortunats feien petar les piules que els havien comprat, algú amb una mica de ganes de notorietat feia esclatar algun petard més gros i potser, fins i tot, alguna traca. No recordo que es llancessin coets. Quan el soroll dels petards anava minvant, els grans ens explicaven històries que reforçaven la màgia i la singularitat d’aquella nit. I poca cosa més, tornar a casa a menjar una mica de coca i a dormir esporuguits per les històries que havíem sentit explicar a la vora del foc.
Al meu modest entendre, allò tenia un sentit, el mateix exactament que la majoria de tradicions: la transmissió de coneixements i l’afermament de la comunitat.
Es pot dir el mateix de com es viu el Sant Joan ara? Quin sentit té, des del punt de vista de la tradició, reunir-se una colla de ganàpies en una terrassa, convençuts que són la reencarnació de Júpiter tonant, i fer un terrabastall de mil dimonis cremant més pólvora que l’exèrcit de Napoleó a la batalla de Magenta? Quins coneixements transmet? Quina comunitat referma aquesta manera de celebrar la tradició? Quina solta té tot això?
No entro ja a adjectivar l’absurditat que representa el fet de llançar coets en uns moments en què l’alerta d’incendis està en el seu grau màxim perquè aleshores hauria de reconèixer que el progrés tecnològic i econòmic de la nostra societat no va gaire acompanyat de l’increment del sentit comú. El solstici d’estiu no és l’època adequada per al pessimisme ni la melangia.
