Antonio Machado
El capital des de la crisi financera del 2008 s’ha dedicat a establir una estratègia de destrucció de l’estat del benestar.
El seu objectiu és alliberar recursos públics i apropiar-se d’ells en l’àmbit de l’enriquiment personal com a classe social dominant. Vint anys arrere, ja estava consolidant noves relacions socials amb drets laborals revisats a la baixa. A partir del 2008, es va incrementar aquesta transformació regressiva.
El paper conductor de les noves maneres d’entendre el sindicalisme, basat en estratègies pragmàtiques en què s’estableix com a prioritari centrar-se en l’econòmic quan es tracta de destrucció d’ocupació, en lloc de posar el focus en la defensa dels llocs de treball, tal com s’han fet en els anys de més “deslocalització” dels centres de producció cap als mercats asiàtics i de l’est d’Europa.
Aquesta estratègia destructora va ser observada des dels poders públics amb la passivitat còmplice que el moment requeria, a pesar que moltes de les empreses que es deslocalitzaven havien estat rebent ajudes públiques, precisament per a evitar allò que estava passant. Així es va anar transformant la consciència de classe dels treballadors afectats, que només veien el miserable benefici econòmic que els posaven davant les empreses, prèvia negociació amb els sindicats.
La classe obrera es va anar convertint en còmplice dels seus botxins, assumint els seus relats d’“insostenibilitat” dels seus drets i permetent que els destinessin a una vida miserable. Els partits d’esquerres es van convertir en el reflex de la seua pròpia classe social i van perdre pel camí l’essència, que tant va costar forjar, en la lluita obrera. Una vegada perduda l’essència ideològica, només quedava sobreviure dins del mateix sistema. Com que no hi havia alternativa de transformació social ni política, les concepcions reformistes es van apoderar del pensament de lluita de classe i només van quedar els símbols com la falç i el martell.
El procés destructiu de l’estat del benestar ha sigut el beneficiari més gran de la transformació ideològica a les files de l’esquerra. Aqueixa esquerra que ha hagut de navegar entre les opcions reformistes i les que s’han desenvolupat per l’esquerra amb fort caràcter participatiu i d’acció directa, normalment en mans de grups marxistes amb poca incidència en el conjunt de la classe obrera.
El 15M del 2011 va ser una resposta juvenil davant la situació que s’anava arrossegant des del 2008, i fruit del desencantament existent davant unes generacions joves que veien el seu futur sense assegurar quasi res del que la seua generació anterior havia tingut assegurat, com era el treball i l’habitatge.
En aqueix marc generalitzat de contestació social i davant consignes com “no ens representen” o “democràcia real ja”, l’esquerra tradicional des del PSOE fins al PCE van trontollar i el seu marc d’acció política basat en les institucions com a manera d’intentar traslladar les seues propostes polítiques a la societat civil, abandonant l’acció directa al carrer pel reformisme assumit políticament i des dels sindicats majoritaris UGT i CCOO, van aïllar els dirigents de la resta de la ciutadania. Tota l’acció política es donava dins de la seu del poder institucional democràtic, però aquest passava desapercebut per a la gent del carrer. Enmig d’aquest declivi, va nàixer Podemos, però va cometre l’error de sempre, quedar-se en les institucions, mentre que el carrer patia la brutal crisi del 2012.
La brutal agressió patida per sectors del poble espanyol des de la banca, des de la destrucció dels llocs de treball i amb el PP al govern, va portar al fet que el 30% de la població estiguera en risc d’exclusió social. Els bancs d’aliments es van omplir semestralment, eren milers de famílies les que necessitaven aquestes ajudes. Els desnonaments es donaven diàriament. En deu anys, un milió de famílies espanyoles van acabar al carrer. La desocupació superava els sis milions d’aturats. Les lluites per la renda mínima bàsica o la renda garantida ciutadana van agrupar centenars de milers de ciutadans sota la direcció de plataformes ciutadanes dirigides per persones procedents de diversos sectors, amb denominador comú, no venien de partits polítics.
El nivell de formació política que tenien es movia dins dels paràmetres ideològics del mateix sistema capitalista. Això descartava que poguera haver-hi processos que derivaren en lluites contundents contra el mateix sistema. Els pocs que quedaven de la militància marxista estaven a les institucions amb representació política en ajuntaments, comunitats autònomes, diputacions, etc., uns altres els endollaven com a assessors, un vertader forat de portes giratòries dins de la mateixa administració.
Davant la gravetat de la situació davant de milions de ciutadans, els moviments socials de marees, de pensionistes, educació, sanitat, etc., es marcaven objectius, però aquests es donaven en mobilitzacions que en algunes ocasions sí que van tindre incidència al carrer, però en molts altres casos van ser un fracàs, la qual cosa va apartar la ciutadania d’aquestes plataformes. La transversalitat dels moviments ciutadans i els conceptes reformistes prioritzats van marcar rumbs que es van estavellar davant dels murs del sistema, que no cedia en els seus objectius transformadors.
El sistema capitalista en el seu pla per a destruir el benestar social existent, com a garant de qualitat de vida de manera solidària per al bé comú, coneixedor de la feblesa dels moviments socials, va passar a l’ofensiva incrementant la pèrdua de drets en general. Així, van implantar les reformes de les pensions del 2011 i del 2013, i a més amb la complicitat del Congrés dels Diputats, aprovant més reformes fins a l’última el 2022, amb la implantació dels fons de pensions privats en el marc de les empreses. La reforma laboral del 2021 va ser aprovada en condicions inferiors a la del 2010.
Ara estem vivint una vertadera metamorfosi social, en què els drets robats pel PP a la ciutadania s’estan recuperant al 60% dels seus continguts anteriors. Tot un resultat de “prestidigitadors” professionals, i això només es podia dur a terme des de les files del PSOE, aqueixa és la labor històrica que representen els socialistes espanyols. El més trist és que s’està fent amb l’esquerra marxista de col·laboradora des del Govern de coalició.
Aqueixa resposta que estem vivint és el resultat de les polítiques passives realitzades per UGT i CCOO. La desmobilització provocada per l’esquerra ha sigut el caldo de cultiu de l’extrema dreta o feixistes de VOX, que amb la complicitat dels mitjans de comunicació estatals han aconseguit 52 escons al Congrés dels Diputats i 11 diputats al Parlament català. Davant d’aquesta “trencadissa” global, només cal recuperar la consciència de classe de la majoria de la població. Traure’ls del seu mal somni com a còmplices del mateix sistema opressor. Tornar a ser solidaris davant els més febles, i consolidar l’esperit de combat davant de la pitjor etapa del capitalisme que vivim en aquests moments.
