Josep Ballbè i Urrit
D’un temps ençà, el món actual ha posat en solfa el terme “resiliència psicològica”.
Dit d’una altra manera, què ho fa –després d’un sotrac important– que algunes persones treguin forces ben aviat. En canvi, d’altres s’ensorren fàcilment i llencen la tovallola. És possible veure el vas mig ple quan realment està esmicolat? Com afrontar la vida de cara a créixer, un cop passada una pèrdua d’un ésser estimat o un cop difícil de pair?
Alguns psicòlegs diuen que lluny d’enfocar-se en la vulnerabilitat, cal orientar-se a la recerca de força per no plegar-se davant la fam, les guerres o altres situacions d’un fort estrès. És ací on neix el mot que referia al paràgraf inicial. En definitiva, una mena de “caixa d’eines” per a drenar ferides, establint un bloqueig mental a mals pensaments que ens projecten el trauma. No queda clar, però, si tot plegat forma part de la capacitat innata o de la competència i habilitat personals.
Confuci deia que “la glòria més gran no rau pas a no caure mai, sinó a aixecar-nos cada cop que això passa”. Einstein creia que “és enmig de les dificultats on sorgeix l’oportunitat”. Entenc que pot semblar fàcil de dir. Però dur-ho a terme exigeix una força mental titànica.
Quan una porta se’ns tanca, ben segur que alguna altra s’obre. Potser de tant mirar la closa, som incapaços de fixar-nos en l’altra. Un adagi que centraria prou bé aquest esquema tan summament senzill seria el que proclama “a mal temps, bona cara”. Una forma com una altra de potenciar-ho dependria de la pròpia autoestima. No ha de ser gens fàcil assolir-ho individualment. La mà amiga d’un bon psicòleg ens fixarà pautes de comportament. Al cap i a la fi, l’esperança és la força que ens manté quan estem desesperats.
Clouré aquesta reflexió sobre la resiliència amb una nova cita. Ve de la boca de Woody Allen: “El treball d’un artista no depèn pas de caure en la desesperació. Ans al contrari, consisteix a buscar un antídot per al buit de la pròpia vida”. És fàcil preveure que una persona que mai no ha topat amb obstacles s’ofegui en un vas d’aigua. En tot cas, afegiria el recurs de l’amistat: “A casa de l’amic necessitat, ves-hi sense ser cridat”. Si més no, pel fet que l’estima veritable s’expressa amb actes, i no pas tan sols amb paraules. La simbiosi de resiliència amb l’empenta d’una mà amiga fan un bon tàndem.
