Antoni Prunés
Manllevo el títol de Bea Talegón (“El suïcidi d’Europa”, “El Nacional”). Avui he trobat el títol adient per a una cabòria que m’amoïna des de fa temps: la natalitat catalana i el destí del català.
Fa anys que persisteix l’evidència, constatable per a qualsevol persona atenta, que un castellà malgirbat i macarrònic està ocupant l’espai del català. Fa anys i panys que el Parlament de Catalunya, i la societat civil abans que aquest, fa campanyes i lleis per a guarir la mala salut del català. Encara recordo aquelles dents saltironants que convidaven a parlar-lo.
La cosa ve d’antic. Acabo de llegir un llibre dels meus pares, “Catalunya, poble decadent”, de Josep A. Vandellós (B.C.A.I., Barcelona 1935), un treball demogràfic sòlid, en què es demostrava amb profusió científica que Catalunya, juntament amb França, eren els països d’Europa amb una natalitat menor: 2,38 fills per dona fecunda, l’any 1932, i baixant. Ai, avui ja ho firmaríem amb els ulls clucs!
La setmana passada, entre les exclamacions i les jaculatòries sobre el mal estat del català (tan benintencionades com inútils), n’hi hagué una que m’esperonà: “És que a Primària només ens arriba un 30% dels alumnes amb el català après de casa”. I doncs, què esperàvem? Jo encara trobo que en són molts. Tothom s’afigura que, com que a TV3 surten nens diferents parlant un català de Vic, aquesta és la normalitat del país. Res més lluny de la realitat!
Com volem que hi hagi nens catalans si els catalanoparlants no procreen? Ja ho feien poc llavors, i ara encara menys. Des de fa dècades, els joves catalans persegueixen qualsevol quimera: salvar els dofins, les balenes, els tibetans i els maoris; fer la revolució comunista, l’anarquista, l’alliberadora, la sensual, la sexual i la transsexual. Tot, tot, és objectiu dels catalans, llevat de salvar llur país, que té el català com a distinció. Nens? Vade retro, burgès!
D’altra banda, pretendre que els fills de pares castellanoparlants, araboparlants, sinoparlants i hispanoparlants parlin en català a fora de les classes de català és una “mandanga” colossal: la gent parla la llengua que vol i que li és útil; la que sent a casa, als amics, als jocs i a la “tele”. Excepcions les que vulguin, però la realitat és aquest 30%. I baixant. Punt.
Jo no soc demògraf, però m’encanta l’estadística. Ja fa anys que faig projeccions dels natalicis entre els diferents pobles que viuen a Catalunya, i vaticino que el català arribarà a ser residual d’ací a 30 anys. No és culpa ni de Madrid ni del Moro Mussa: simplement, els catalans no ens reproduïm. Els proposo una prova ben senzilla: agafin la família i els amics, catalanoparlants, i sumin cada generació per separat: la dels grans, com jo; la dels nostres fills i la dels nostres nets. Jo ho he fet: la primera suma 63 persones, la segona 60 i la tercera 38, amb possibilitats d’arribar a 42 o 43; les dones grans han tingut 2,0 fills/dona, i llurs filles, 1,5–1,7. I anem baixant. Recorden aquell preocupant 2,38 de fa 90 anys?
El català s’està morint per manca de catalans, ocupats com estem de salvar el món. No ens reproduïm, i, per tant, no arriben nens catalans a col·legi. Ara ja ens passa com a l’època de Franco, però al revés: l’idioma dels edificis públics és diferent del de llurs ocupants. No cal que ens matin, no: ja ens suïcidem nosaltres mateixos.
